Girant dins de la roda

Encara que tinc respectuosament els meus dubtes sobre si aquest text és o no és un relat, en tot cas com a text és realment molt bo.

Ho trobaria lamentable, que no es considerés un relat, i que, pretextant-se en aquest motiu, borressin aquest text de la meva web...

... en tot cas, bona ROSASP, perdona'm l'ego, però en La Stoa (que som molt pluritemàtics, sigui bo o dolent) t'acceptaríem escrits d'aquest tipus sense cap problema. ¿No t'agradaria entregar-nos-el? Seria benvingut...

Tornant al text, té una imaginació colosal... És simpàtic, ben fet, invita a ser llegit, i, com a escrit literari, funciona perfectament.

Insisteixo, si tinc els meus dubtes en que sigui un relat o no, no és gens per la qualitat (ja veus que et llepo molt per aquest gran text), sinó perquè crec que s'ha de respectar la identitat de Relats en català, una web que respecto molt. ¡¡La identitat és la identitat!!

¿Seré jo el pròxim en caure en una obsessió? Qui sap... També qui escriu molts textos pot acabar boig...

Per ara, no et faig més la llauna. En tot cas, el meu 10 parla per sí sol.

Petons!!

si tots els hamsters no parem de correr a la roda, dic jo que (per força), n'hi acabarà havent algun que decideixi saltar i sortir-ne, no? Però segurament, tot i que aquell hamster sigui el més espavilat de tots, és molt probable que també sigui el més desgraciat i se'l carreguin. és per això que tots els hamsters tenim por a saltar de la roda: ningú vol ser el primer, tenim fòbia a la realitat i, en aquest cas, a la calma.

no us sona una mica com lo del mite de la caverna de Plató? La única diferència és que ell no va comptar amb l'estrés, però si amb persones humanes i no pas amb animals...

molt precisa la forma en que ho descrius

ixnuir

Caram, quina raó!. Girem dins una roda amb poc sentit comú, amb poc temps per gaudir i amb massa equipatge a sobre.
M'encanta com ens fa reflexionar el teu relat i la pregunta és : com es fa per baixar de la roda, aquesta macrobola de neu que et refreda i t'arrossega?.
M'ha fet recordar una reflexió que diu que si tots els xinesos es posessin a saltar, provocarien un terratrèmol...
Petons,

angie

La societat que pintes em recorda molt a la de la novela de Ray Bradbury, i bastant a la real que estem vivint. Es una bona reflexió però com sempre, les respostes les ha de trobar cadascú.

Què en puc dir de la teva crítica i reflexió? Doncs que la crec encertadíssima i mostra amb claredat els mals de la nostra època i d'aquesta societat que anomenem de consum. Ens deixem enlluernar per les coses materials i per l'avenç tecnològic i a penes tenim temps per les petites coses de cada dia, aquelles que realment ens poden fer més feliços. Mirem sempre cap als estímuls exteriors i no volem reflexionar sobre nossaltres mateixos.
M'ha encantat el símil que fas del hàmster i aquesta roda que no para de girar. Jo tinc una poesia que es diu així, la roda i fa referència a les coses que dius. A veure si la envio i la pots llegir.
Magnífica reflexió, de veritat!

En el primer món estem en clara decadència i qui no ho vulgui veure-ho és perquè és tan curt de gambals que s'acontenta amb el reguitzell d'estupideses que tu molt bé has esmentat.
La gent porta el seu fill de catorze anys al piscòleg. No és un clar senyal que alguna cosa no rutlla? Un cas es podria justificar, però no, a la primera de canvi, apa, a consultar un especialista.
El més desesperant per a mi és que no hi veig una solució a curt termini, més aviat al contrari.
Quant al relat pròpiament dit és sincer, clar i força cru. I m'agrada! (no el problema en si, òbviament).
foster

Crec que la societat es divideix en dos parts (deixeu-me ser una mica demagog): els que pensen que estem massa estressats i hauriem de prendre'ns la vida amb més calma (és a dir, els que treballen) i els que pensen que la millor manera de viure és tenir coses a fer i no menjar-se gaire l'olla (és a dir, els que no s'estressen). Potser és degut a que els primers fan la feina que haurien de fer els segons.

Després, hi ha un tercer grup tan selecte que s'autoanomenen "els privilegiats", que són els que treballen en una cosa que els agrada. Com ara els escriptors que els hi diuen als primers que no es dediquin tan a la feina (p.e: "onze minuts" de Coelho) i als segons que deixin de filosofar i treballin (p.e: "Candid" de Voltaire)

Sí, però i les coses bones? Estic d'acord amb la formulació general (molt ben formulada, per cert, sembla periodístic i tot) i en la crítica al sistema de mercat en el que ens trobem els occidentals (no tots, però quasi tots). Però dins aquesta crítica, l'esment de la qualitat de vida només surt mencionat quasi com a retret, inclòs. Igual és que sóc un ent extrany en un món que no em pertoca (hóstia, aquesta frase me l'apunto!) però la questió no és tant tot el que ens envolta sinó com afrontar-ho. No sé si m'explico. Igual que hi ha milers de causes per l'estrés i les depressions cada dia més freqüents, n'hi ha milers per evitar-les i sortir-se'n. Crec que tot depen de com presentis els recursos. Ara tampoc sé si m'explico...

Biel.