Gipsoteca

Florència, 1798

El jove aprenent modelava el bust de guix a imatge de la noia que tenia davant seu. Era un alumne més de l’acadèmia de les belles arts de Florència, però, a diferència de la resta, ell provenia d’una família humil i, si va entrar a l’acadèmia, va ser perquè tenia un do natural per l’escultura. Tot i ser una pràctica més, aquell dia Bartolini hi posava encara més passió i sentiment del que ja era habitual en ell: abans-d'ahir, Elisa, el seu amor, fugí a París amb el fill d’una família aristòcrata. Lluny d’enfurismar-se amb ella, l’aprenent d’artista encara li agafà més estima. Mentre la vista la tenia posada en la model, el cor i el cap els tenia, malgrat la distància, davant d’Elisa, fent que les seves mans destres donessin forma al guix que estava treballant fins a convertir-lo en un preciós bust amb la fisonomia de la seva estimada. Segurament va fer tot el modelatge en estat catatònic, car només quan va haver acabat va sentir al seu mestre que el cridava pel seu nom, que havia acabat la sessió d’aquell dia. La resta d’alumnes i la mateixa model feia estona que havien marxat.
—Ho sento, mestre —digué, —val més que la destrueixi. No s’assembla gens a la model. I se n’anà desitjant que, desapareixent el bust de l’Elisa, desapareixeria també el dolor del seu cor. Però el mestre guardà l’obra al seu magatzem. Aquell jove havia creat una obra d’art. Aquella nit, mentre una tempesta es lliurava dins el cor de Bartolini, una tempesta de més abast queia sobre tota la Toscana, i un llamp colpejava amb tota la seva força un bust guardat al magatzem d’un mestre escultor.



Florència, avui


Des d’aquí dalt del meu racó observo els innombrables visitants que dia rere dia passen pel meu davant. És d’agrair d’altra banda; em fan companyia. Quina diferència, comparat amb la nit. Durant les nits, a part dels guardes de seguretat, només estic acompanyada de la resta de bustos, tots buits de vida, de la sala on em trobo, anomenada Gipsoteca Bartolini, en honor al meu creador i estimat Lorenzo Bartolini.
No vaig fugir de tu, estimat, si més no, no perquè no t’estimés, ans al contrari. El que succeí és que la meva família tenia un destí segellat per a mi i, sabedora del nostre amor, el va avançar: em van traslladar contra la meva voluntat i sense tenir en compte els meus sentiments a París, on em vaig prometre amb Louis Nicolas Davout, duc de Auerstädt i príncep de Eckmühl. Va ser un bon espòs, però no et vaig oblidar mai. No t’he oblidat mai.
M’he d’acontentar veient el teu retrat a l’altra punta de la sala i, ja que és el més proper que tinc de tu, a banda del record, a ell li dic com d’agraïda estic d’haver-te conegut, que per més que passin els anys... per més que passin els segles, sempre portaré a la memòria les hores que vàrem passar junts quan tu tot just t’iniciaves en l’art de l’escultura i modelaves amb les teves precioses mans els primers esbossos del meu bust que, tot i ser uns treballs primerencs del teu art, ja denotaven traces del teu geni.
Sí, Lorenzo, jo sempre et vaig estimar. Jo sempre t’estimaré.