ELS MINERS DEL CONEIXEMENT

En Nikola era un nen molt alegre i espavilat. Tenia molt bon cor i era amic dels seus amics; tothom n’estava molt d’ell. Però sabeu què? No li agradava gens anar a l’escola: deia que era una pèrdua de temps, que s’hi avorria molt. No és que tragués males notes, però la mestra sempre deia als seus pares que podia fer molt més del que feia. El què portava més malament era fer els deures: l’hi havien d’estar constantment a sobre per tal que els fes, fins que acabaven enfadant-se i... i al final acabava fent els deures, encara que fos de mala gana. I què passa quan es fan les coses de mala gana? Doncs que el més probable és que les acabis fent malament.
Un bon dia, la mestra el va renyar perquè va cometre uns errors en uns exercicis de matemàtiques que de cap de les maneres eren difícils. De fet, va ser l’únic en equivocar-se en aquells exercicis. —Vaja, Nikola —l’hi digué la mestra—. Aquesta vegada t’hi has ben lluït! A veure si avui et quedaràs sense pati.
Però no, va poder anar al patí no sense abans prometre a la mestra que a partir d’ara s’hi esforçaria més. Així i tot, estava enfadat, no li va agradar que el renyessin davant la resta de la classe. A fer punyetes, es digué, demà faré veure que estic malalt i així em podré quedar a casa! Aleshores, en comptes d’anar a jugar a futbol amb els companys a la pista com feia cada dia, se n’anà a un racó de la sorrera i amb una de les pales que hi havia començà a fer un forat amb totes les seves forces; amb cada palada es trobava una mica millor, més relaxat. Cavava i cavava fins que, de sobte: PUF! La sorra del seu voltant desaparegué i un enorme forat se l’empassà. En Nikola caigué uns quants metres avall fins a aterrar sobre una mena de núvol de cotó. Aixecà el cap: sobre seu, el forat que uns instants abans s’havia obert sota els seus peus es tapà, deixant-lo en la més absoluta foscor. Quan el tornà a baixar, va veure al seu voltant tot d’espurnes verdes que brillaven en la negror que l’envoltava, però, en fixar-s’hi una mica més, s’adonà que els puntets verds no eren espurnes. No, en realitat eren ulls, uns grans ulls que l’observaven amb una barreja de sorpresa i curiositat. Més d’un amb timidesa, també. Tot seguit sentí unes veus que xiuxiuejaven:
—Atenció, que ja ens ha vist! —digué una.
—Sí —digué una altra—. Però com pot haver arribat fins aquí? No havia passat mai!
—Silenci —feu una tercera, que semblava que portés la veu cantant. Aleshores es dirigí a en Nikola:
—Hola, Nikola —començà amb una veu suau per tal de no espantar-lo—. En nom de tots els meus companys i en el meu mateix et donem la benvinguda a la mina. El meu nom és Tip.
En Nikola no estava espantat, però sí sorprès que aquells éssers sabessin el seu nom. Aquells éssers... sí, tot i que només els veia la brillantor verda dels ulls, deduïa que havien de ser uns personatges baixets, a jutjar per l’alçada a on veia els ulls en qüestió. Aleshores, com si el que s’havia presentat com a Tip li hagués endevinat el pensament, encengué la torxa que duia a la mà.
Amb la llum de la torxa, davant d’en Nikola aparegueren un munt d’éssers baixets que amb prou feines devien arribar al metre d’alçada. Baixets però robustos. No, no eren nens; la fisonomia de la cara i l’aparença era d’adults. Vestien tots una mena de túnica que els arribava fins als genolls i calçaven esclops. Però el que el va sorprendre més van ser els grans ulls que tots tenien i que, gràcies a això, tal com en Tip li explicà, podien veure-hi en la foscor.
—Sí, però qui... o què sou? —preguntà aleshores en Nikola—. I on soc?
—Som els miners del coneixement —li contestà en Tip.
—Miners? Coneixement?
—Exacte —feu en Tip. I aleshores li relatà la història de les mines, dels miners i del propòsit de la seva tasca:
—Som miners, sí, però no els tipus de miners que tu coneixes. No extraiem metalls, ni carbó ni pedres precioses. El què extraiem són closques, que en diem nosaltres —i n’hi mostrà una: era una mena d’ou, però més gran que el de gallina. I continuà en Tip: —A vegades són una mica més grans i a vegades una mica més petits, però són si fa no fa com aquesta. —Aleshores agafa el petit pic que duia penjat al cinturó i picà suaument la closca. Aquesta s’escardà i en Tip l’acabà d’obrir. La closca embolcallava una pedra amb la mateixa forma d’ou, i duia gravats uns números o, més ben dit...
—Dos més dos és igual a quatre. És una suma! —exclamà en Nikola sorprès.
—Efectivament —digué en Tip—. En aquest cas és una suma. Però a vegades és una resta, o una multiplicació o... o operacions més complicades que amb el temps aprendràs a l’escola.
—No m’agrada l’escola! —saltà en Nikola—, és molt avorrida! Si una cosa m’interessa, ja la consulto als llibres!
—Ja. I per què ho consultes als llibres? Perquè saps llegir. I per què saps llegir? Perquè ho has après a l’escola. A més a més, si tothom penses com tu, et penses que existirien els llibres? Bé que ha d'haver-hi algú que ha tingut interès i s’ha preguntat el perquè de les coses, ho ha estudiat i ho plasmat en un llibre. I per què ho ha pogut plasmar en un llibre? Efectivament, per què ha anat a l’escola i ha après a escriure. En definitiva, l’escola és bàsica, Nikola.
En Nikola quedà sense saber què dir davant aquestes preguntes. En Tip va veure una nova mirada en els ulls d’en Nikola; s’estava adonant, espavilat com era, que les coses no succeïen perquè sí. Hi havia algú darrere de tot gran invent. De tot gran avenç.
—Mira —continuà en Tip —sota tota escola hi ha una mina del coneixement. La nostra feina és picar pedra i desenterrar closques. D’on creus que us ve l’expressió picar pedra que tant utilitzeu? Gairebé sempre el contingut d’aquestes són sumes o operacions conegudes. És el cas de la suma que hem trobat (dos més dos igual a quatre). I si l’hem trobat és perquè en aquests moments a algun nen o nena de la teva escola li estan a punt de demanar quin és el resultat de la suma dos més dos.
Aleshores és quan entra en joc la pedra que hi havia dins la closca. Mira: —i tot seguit, en Tip posà la pedra en forma d’ou dins d’un tub metàl·lic situat sobre una de carcassa també metàl·lica. Era una mena d’estufa. De fet, desprenia escalfor. A l’instant la pedra fumejà, i el fum formà un núvol blanc com el que en Nikola es trobà quan arribà a la mina, però més petit. Un cop format, el núvol s’escolà pel sostre de la mina.
—Ara aquest núvol es barrejarà amb l’aire de la superfície i es farà invisible. Tot seguit viatjarà fins a situar-se sobre el nen o nena i li xiuxiuejarà la resposta de dos més dos al seu subconscient. No l’ajudarà perquè sí; si ho fa és perquè aquest nen o nena té voluntat d’aprendre, però de vegades bé sigui perquè ens posem nerviosos o bé pel motiu que sigui ens oblidem de les coses. En tot cas el núvol només ajuda a qui s’ho mereix, a qui s’esforça per aprendre. Un cop acabada l’explicació, en Tip tragué la pedra del tub de “l’estufa”. En Nikola quedà bocabadat en veure que la inscripció dos més dos igual a quatre havia desaparegut de la pedra. No parava de sorprendre’s, i encara més quan veié que el petit núvol que uns segons abans havia sortit en auxili de l’alumne, tornava i era absorbit pel núvol gran. Però això no era tot, perquè un cop absorbit, el gran núvol començà a desplaçar-se mentre deixava caure una fina pluja que regava el munt de roques d’on els obrers n’extreien els “ous”. La cara d’en Nikola era pura estupefacció, pel que en Tip continuà: —cada vegada que un petit núvol s’afegeix al gran, el coneixement d’aquest augmenta, i rega el terra amb l’aigua de la sapiència creant noves closques. I, cada cert temps, en descobrim alguna que conté una nova fórmula. Quan això passa, la convertim en un núvol com el que has vist i aquest viatge pel món fins a aturar-se sobre la persona mereixedora que, com t’he dit, ha perseverat en el seu afany per fer un món millor amb la més poderosa de les combinacions: la mateixa perseverança, la curiositat, l’estudi, el sacrifici i la humilitat.
—Humilitat? —preguntà en Nikola.
—Sobretot humilitat. Pots ser la persona més intel·ligent i amb més títols universitaris de la terra que, si et falta aquesta qualitat, faràs les coses només pensant en tu mateix i en el teu propi benefici, la qual cosa farà que els possibles ginys o millores en algun camp no arribin a una gran part de la població que, com sempre, serà la més necessitada i amb menys recursos.
Un cop en Tip acabà, es feu un profund silenci; aquest veia en en Nikola no ja una nova mirada com feia una estona abans, sinó una aura que l’envoltava a tot ell; alguna cosa dins seu s’havia despertat, i era molt poderosa. En aquells instants, es tornà a obrir sobre seu el forat de la sorrera que se l’havia empassat minuts abans.
—És hora que tornis, Nikola. Ara ja sabem per què has pogut arribar fins a la mina. I em sembla que tu també.
—Sí, Tip. Sí, amics. M’heu fet obrir els ulls. Mai us oblidaré. I tampoc mai oblidaré tot el que he après avui. Adeu, amics. No sabeu com agraeixo haver-vos conegut!
Un cop en Nikola va haver marxat, en Tuc, que es trobava al costat d’en Tip i igual que aquest i tota la resta de miners encara miraven la part del sostre per on havia marxat en Nikola, l’hi preguntà:
—Ens podem refiar de que no esbombarà al món l’existència de les mines i de tot el què hi fem?
—Absolutament —contestà en Tip. I després d’una pausa digué més per a ell mateix que per a la resta:
—No, el món no en sabrà mai res, de nosaltres; però tu, Nikola Tesla, passaràs a la història de la humanitat.