Ecos de Jane Austen

—Temps al temps. Al final ja et dic jo que cauràs als seus braços.
—Déu me'n guard! Però què dieu? Acabar als braços d’aquell ésser tan miserable? I ara! Ja s’ho pot treure del cap!
—Però per què el detestes fins a aquest punt, de sobte, estimada? Ens vas dir que era un bon noi, ben plantat i a més és Lord.
—Com si és el rei! Mai he conegut un ésser tan mesquí i maleducat! Les seves maneres, si les hagués de definir, serien qualsevol cosa menys agradables. Posin vostès mateixes l’adjectiu.
—Però reina, què dius? No entenc el teu enuig en vers la seva persona, i...
—Jo tampoc, senyora Pierce. Però deixi que la Margaret ens expliqui els seus infortunis amb Lord Carrington. Endavant, Margaret.
—Doncs senyora Pickwood, si vostè creu que em pot treure de l’entrellat, l’hi estaré eternament agraïda, car el comportament d’aquest home és com els vents de les tempestes dels penya-segats de Dover: canvien de rumb constantment. El cas és que, com bé saben, vaig conèixer a aquest individu durant el ball al Almack's Assembly Rooms. Jo estava asseguda al costat de la meva amiga i companya Lady Howell quan, al fons, vaig veure un cavaller que m’observava atentament amb el somriure més dolç que es puguin imaginar. Jo no vaig poder aguantar-li la mirada ni un segon: la vaig abaixar alhora que em ruboritzava. Va ser Lady Howell la que em persuadí per tal que acceptés el guant que el desconegut m’havia llençat. Així que em vaig aixecar intentant mantenir la compostura i pregant perquè no se’m notés el tremolor de les cames. A mesura que ens acostàvem, quedava més i més embadalida: el seu rostre feia justícia al bonic somriure que tenia. Déu meu, em fonia amb la mirada! Ens agafàrem per encetar el ball. Tot ell era delicadesa i seguretat, a l'hora de guiar-me. Sentia guspires per tot el meu cos, i estic segura que ell també, perquè, un cop la música s’aturà, nosaltres continuàvem agafats, fins que ell pronuncià una mena de disculpa alhora que em demanava si ens tornaríem a veure. Jo vaig contestar-li que sí, intentant mantenir les maneres, però tement que el cor em sortís del pit. I li vaig donar la meva adreça i ell la seva.
És aquí on es torna tot més estrany: dos dies després, em vaig trobar amb aquest senyor al parc. Amb Lady Howell vam sortir a estirar les cames; en aquesta època el parc està preciós, i més tenint en compte el dia assolellat que feia. Estàvem ajupides olorant i admirant el roig intens de les roses Tudor quan, de sobte, una força m’impulsà cap endavant, i ja em teniu estirada sobre les roses Tudor. Quan vaig alçar la vista, vaig veure l’artífex de la meva calamitat: ell, el cavaller que m’havia encisat durant el ball d’Almack, estava palplantat allà davant meu rient-se de la meva humiliant situació. Però això no és tot, perquè els ulls embriagadors que no s’apartaren de mi en tot el ball, estaven ara emboirats, com la resta de la seva cara, pels efectes de l’embriaguesa. En un primer moment vaig voler creure que es tractava d’una broma; sí, de mal gust, però una broma, al cap i a la fi. Ho volia creure; després de tot, es tractava d’ell. Però quan me’l vaig mirar, es burlà encara amb més força, assenyalant-me amb el seu dit índex, un dit que, com tota la resta del seu ésser, era brut. No, llardós! La cosa, però, encara va anar a pitjor perquè, atrets pel riure escandalós d’aquell indesitjable, els passejants que gaudien del parc de mica en mica s’amuntegaren encuriosits al nostre voltant. Imaginin la vergonya que vaig passar. La rojor del meu rostre superava amb escreix el de les roses que tenia al meu voltant!
En acabar el seu relat, la Margaret, veient les cares d'estupefacció de les senyores allà presents, afegí encara:
—Doncs això no és tot; sàpiguen que avui mateix he rebut una carta d’aquest senyor. En ella, el molt bergant, m’adula amb paraules boniques i bones voluntats, tot a través d’una cal·ligrafia excel·lent. Déu meu! Estic segura que Robert Louis Stevenson s’inspirà en ell per crear la seva novel·la Doctor Jekill i Mr. Hyde!
En aquells moments se sentí la campaneta de la porta i, moments després en James, l’assistent de la casa, anunciava la visita de Lady Howell. Aquesta feu acte de presència seguida per... Lord Carrington!
—Vostè? —exclamà la Margaret —què hi fa aquí?
—No passis ànsia, estimada. Lord Carrington ens ha d’explicar una història.
I aleshores, Lord Carrington, encara cohibit per la Margaret, s’escurà el coll i comença:
—Els meus orígens es troben en un poblet prop de Northampton. La meva infantesa la recordo agradable, malgrat les maneres estrictes amb les quals el meu pare, Lord James Carrington, ens tractava al meu germà i a mi. Fins que un dia, el meu germà caigué del cavall amb el qual aprenia a muntar, amb la desgràcia de picar amb el cap. Això feu que perdés la consciència durant dies. Un dia, mentre el vetllàvem, es presentà un cavaller, veí del poble interessant-se per la salut del noiet. Els meus pares li agraïren la visita. Jo em trobava a fora, en un petit amagatall que el meu germà i jo teníem. Era el nostre lloc favorit. Des d’allà vaig veure com el cavaller sortia acompanyat per la meva mare per acomiadar-lo. El meu pare es va quedar a dins. I vaig sentir com la meva mare li deia al visitant:
John, no pateixis. T’aniré informant de la salut de l’Edward, però no tornis a venir a casa. Fins ara ho havíem portat molt bé; no ens podem arriscar. Si mai en James sàpigues que tu ets el pare de l’Edward... no sé com reaccionaria.
—Jo tenia set anys, aleshores —continuà Lord Carrington. Aquell mateix vespre, mentre sopàvem, sense ni pensar-ho, vaig preguntar preocupat que si el pare de l’Edward era aquell cavaller, allò volia dir que no érem germans.
Es poden imaginar vostès els efectes d’aquella pregunta: després d’uns dies de discussions, plors, crits i malediccions, mon pare feu fora a la meva mare i, pel que fa al meu germà, el seu destí fou un convent on, un cop recuperada la consciència, començà a donar mostres d’una conducta erràtica i a vegades fins i tot violenta. Allà visqué uns anys, fins que ingressà en un sanatori, al qual el seu pare pagà una bona suma a canvi que el tractessin bé i, sobretot, no revelessin mai la identitat del pacient. Pel que fa a mi, no he deixat mai de visitar-lo i, esporàdicament, el puc tenir a casa d’on, fa dos dies, se m’escapà. Sí, sempre he estimat i sempre estimaré al meu germà. Ell i jo tenim un vincle molt fort que ens uneix, i és que han de saber, som germans bessons.
I aquesta és la història, senyoreta Margaret. No sap el greu que em sap tot aquest trasbals i mal entès. Si mai em pot perdonar, em farà l’home més feliç.