El fill imperfecte

El cementiri estava ple de gom a gom, tot i que l’espessa boira limitava la visió fins al punt que no es veia res més que el cap de la persona que tenies al davant. Millor, es digué en Max, així quedaré en segon pla. Si no fos perquè el vell m’ha amenaçat amb deixar-me sense calés, i una merda hauria vingut! Jo tenia pressa; sí, vaig avançar en línia contínua i no la vaig veure venir, però... quina culpa tinc que ella anés amb aquell trasto de cotxe. Si hagués anat amb un bon cotxe, segur que hauria frenat a temps i no s’hauria precipitat barranc avall. Sort encara que el vell ha esquitxat fort i ha contractat els millors advocats, si no ara potser estaria a la garjola. Els pensaments d’en Max es van veure interromputs pel seu pare, que el reclamava per tal que donés el condol a la família. Vaja, no fotis. I jo que m’ho volia estalviar... I s’apropà als familiars de la difunta per donar-los el condol. No els va ni mirar a la cara, ni als familiars ni a la foto de la finada, no per vergonya, sinó senzillament perquè pensava que si ho feia seria rebaixar-se.
L’endemà es llevà amb dificultat. La nit abans havia estat fora fins tard, en una caseta que la família d’en Marc tenia als afores, i per ser més exactes al garatge, on tastaven el material que aquest pispava de la farmacèutica dels seus pares: Fentanil i Epinefrina va haver-hi anit com a menú. Però si no es presentava a l’empresa que dirigia el seu pare, adeu a la bona vida. Pots contar, se n’anava al seu despatx, feia el paperot i després, a gaudir de la vida durant tot el vespre i gran part de la nit. Sí, el seu pare el tenia lligat pels diners, però pel que feia a la resta en Max feia el que volia; des de la mort de la mare, aviat faria l’any, el seu pare s’havia tancat més en ell mateix. Havien patit un accident quan tornaven precipitadament la nit d’un cap de setmana que estaven passant en una casa que tenien a la costa amb una colla d’amics i socis de l’empresa. Els havia trucat des de l’hospital l’avi matern d’en Max per fer-los saber que l’àvia estava ingressada a causa d'un atac de cor i el pronòstic no era gens esperançador. En Gerard, el seu pare, s’adormí durant el trajecte i es precipitaren per un barranc. Ell en sortí relativament il·lès, però la seva mare no sobrevisqué. En Max s’havia quedat a la casa d’estiu amb la resta. Abans d’aquesta tragèdia, en Gerard no ni deixava passar ni una: l’hi estigué a sobre per tal que acabés els estudis obligatoris i, un cop acabats, el tenia treballant a l’empresa, i no a les oficines com estava ara, sinó a baix a fàbrica en el mateix lloc i amb les mateixes condicions que qualsevol novell. L’hi havia de quedar clar que, si volia alguna cosa, se l’havia de guanyar.
Tot això era abans d’aquella fatídica nit. Ara en Gerard havia relaxat molt la corretja invisible amb la qual tenia lligat al seu fill; només feia servir la carta de l’amenaça dels diners, i aquesta també la utilitzava cada vegada menys. Sí, es deia en Max, el vell es mostra cada vegada més tou, més apagat. I l’accident que he provocat amb la consegüent mort d’aquella tia l’ha deixat encara més enfonsat. Una empenta més i caurà; tindré el control de l’empresa, i qui no hi estigui d’acord, ja sap on hi ha la porta.
No, els directius i socis de l’empresa del seu pare no estaven gens d’acord amb el fet que aquest cedís el control al seu fill; sabien perfectament, com tothom d'altra banda, que en Max era un inútil i un dèspota.
*
—Com estàs, fill? Si necessites parlar sobre l’accident d’aquella noia, saps que pots comptar amb mi, i...
—L’accident d’aquella noia!? Saps perfectament que l’accident que em canvià la vida va ser el que vas provocar tu. Tu et vas adormir i per culpa teva la mare és morta! Si no haguessis begut...
—T’he dit sempre que durant tota la nit només vaig veure dues copes de vi. De debò, fill.
—I una merda! Que et penses potser que els pares de la colla no els hi han explicat mai a aquests les vegades que t’havien de portar a casa borratxo!?
—Allò eren pecats de joventut, fill. Mai posaria amb risc la vida de ta mare ni la teva i...
Però en aquell instant, en Max es girà i sortí del despatx del seu pare amb la paraula a la boca. Aquest quedà sol acompanyat només per remordiments renovats. El meu fill és clarament culpable de la mort d’aquella noia. Però jo també vaig cegar la vida... de la meva esposa.
*
—Qui és vostè? I com és que l’han deixat entrar?
—Perdoni que m’hagi pres la llibertat d’entrar sense avisar, però la porta del seu despatx estava oberta i no hi havia ningú a la sala de davant.
Coi de vaca! Ja deu tornar a ser al lavabo! La persona a qui en Max anomenava “vaca” era l’Amàlia, la seva secretaria personal. Una secretaria que va entrar a treballar a l’empresa quan el seu avi encara la dirigia. Era la treballadora més veterana de la plantilla, i una de les més eficients. Tenia la certesa que el seu pare l’havia posat en aquest lloc per tenir-lo controlat. Com l’odiava! En canvi, la visita que tenia asseguda davant la seva taula era una morena de metre vuitanta-cinc amb cos de model. Em dic Judit Cosidor, es presentà. I continuà: Em van dir que em presentés al seu despatx avui, a aquesta hora. Aleshores li passà tot un seguit de documents entre els quals destacaven el títol universitari i les bones referències que li donava l’empresa on havia treballat fins ara. En Max, després de llegir-les, tenia clar que davant seu no tenia només una tia que estava com un tren, sinó que també era molt bona en la seva feina. Que per què vaig abandonar l’antiga feina, amb aquestes bones referències? Perquè vaig haver de mudar-me per una causa major.
Sí, molt bones referències. La Judit aquesta devia anar confosa: el més probable era que s’havia de presentar al despatx del seu pare o d’algú altre. Bé, tant se val, ja se n’encarregaria més endavant. La posaria al lloc de la vaca; així, a part de tenir com a secretaria una tia que està com un tren, la podria utilitzar per als seus plans per tal de fer caure al vell de la poltrona. Fet! Havia d’aprofitar l’ocasió ara que el seu pare estava a punt d’agafar un vol per la reunió anual del sector. Obrí la porta del despatx i feu entrar a la “vaca”. Abans no torni a anar a pixar.
Un cop asseguts, en Max es dirigí a l’Amàlia:
—Amàlia, felicitats: juntament amb el meu pare —mentí —, hem decidit que ja va sent hora que frueixis d’una merescuda jubilació. El teu lloc l’ocuparà la senyoreta Judit, aquí present.
—Però Max, què...
—Senyor Reixach!
—Senyor Reixach, no entenc...
—Calla! T’oferim un bon incentiu per tots aquests anys amb nosaltres.

—Però...
—O... o et puc jubilar sense l’incentiu. Punt. I ara escolta’m bé: des d’ara mateix i fins a acabar la setmana, li ensenyaràs a la Judit les coses bàsiques del dia a dia i, divendres a la tarda, et vull fora. I a vostè, Judit, benvinguda. Ens veiem demà al matí!
Un cop sol al despatx, decidí celebrar que per fi s’havia tret de sobre a la vaca i que, per altra banda, les coses amb el seu pare anaven cada vegada millor, és a dir, cada vegada la corretja amb la que el tenia lligat es debilitava més. Era hora de treure del calaix aquella recepta màgica que en Marc els proporcionà el cap de setmana passat al garatge de casa seva. Els va dir que la guardessin per una ocasió especial. I l’ocasió se la mereixia. Així que agafà aquella pastilleta de color lila i... se l’empassà. Instants després, la seva ment tornà al dia de l’accident:
—Torno a estar al volant del meu flamant cotxe. Condueixo a tota velocitat, ja que el termini expira en pocs minuts. Aquell malparit de l’Andreu em té ben agafat, ho havia presenciat tot i ara m’amenaça si no el pago. Però... d’on ha sortit ara aquest camió? Tinc pressa i ve un canvi de rasant. Bé, avanço.
—Continua: deies que seria un vist i no vist... —sentí que algú li deia dins seu.
—Què... qui ets tu? D’on ve aquesta veu? La sento dins el meu cap, però no...
—Vas avançar en un vist i no vist, però a mi no que em vas veure a temps. I jo també em vaig quedar amb poquíssim temps de reacció. Després va venir el cop de volant i... la foscor.
—Tu... tu ets... no estàs aquí fora... Judit? Però com...?
—Si quan vas venir a presentar els teus respectes a la meva família i a mi, encara que forçat pel teu pare, t’haguessis dignat a mirar-los a la cara i, de passada, a la foto que hi havia de la difunta, m’hauries reconegut. Sí, soc la Judit.
—D’acord! Ho confessaré als teus pares, a la teva família, a tothom! Vaig conduir temeràriament i com a resultat vaig provocar l’accident i la teva mort! Però ara deixem, si us plau!
—El meu accident? Però si tothom n’és conscient que n’ets el culpable. No, vull que confessis al món el què passà la nit de la mort de la teva mare: aquella nit, a la caseta d’estiu, després de la forta discussió que vas tenir amb el teu pare davant dels teus amics i la resta de convidats per una pífia teva a l’empresa que suposà la pèrdua de centenars de milers d’euros, a aquest li caigué la seva copa de vi, fruit dels nervis. La teva mare et proposà d’anar al celler i portar-li una altra copa i una ampolla d’aquell vi que tant li agradava perquè féssiu les paus. Hi vas anar de mala gana, però aleshores se t’acudí la idea: abans d’omplir la copa de vi, et vas treure la xeringa que portaves guardada a la butxaca i hi vas abocar un bon raig de Fentanil líquid per tal que la gent es pensés que el teu pare havia begut de més. Però no vas comptar amb dues coses: la primera, la trucada del teu avi per l’atac de cor de la teva àvia. Això va fer que els teus pares marxessin precipitadament, abans que el Fentanil no comencés a fer efecte fins que ja estaven a la carretera. Visió borrosa, somnolència... aquests van ser els primers efectes que va causar el Fentanil al teu pare i els que van provocar l’accident. I el segon, que l’Andreu, un dels socis, havia entrat un moment per anar al lavabo i, en passar pel costat de la cuina i veure’t, t’anava a saludar, però, quan va veure l’escena, va observar-te d’amagat. Ho va rumiar: denunciar-te o fer-te xantatge. Es va decidir per la segona opció. Et va deixar un temps perquè reunissis els diners. Vas esperar fins a l’últim moment per trobar-te amb ell, per això la velocitat amb la que anaves el dia del meu accident. Així va anar tot. Confessa! Confessa! Confessa!
—Sí, d’acord! Ho confesso! Jo vaig tirar el Fentanil al got de vi del meu pare la nit de l’accident! L’odiava per la vergonya que em va fer passar! L’odiava per això i per estar-me sempre a sobre! L’odiava... l’odio per això i per tot! Tant de bo s’hagués mort ell!
L’escena havia estat presenciada per tots els treballadors dels despatxos, inclòs en Gerard: l’Amàlia l’havia trucat just quan estava a punt d’agafar el vol, avisant-lo del fet que el seu fill l’havia rellevat de la feina per una tal Judit que només ell veia i hi mantenia converses.
—Ai senyor! —es va plànyer l’Amàlia —em sembla que al seu fill l’ha afectat més del que ens pensàvem, l’accident d’aquella noia. Entre aquest i el de la seva mare han acabat amb la seva fortalesa mental. En Gerard, abatut, assentí entre llàgrimes.
Al cap d’un mes, en Max ingressava en un hospital psiquiàtric. Però no està mai sol, sempre està acompanyat per la Judit.