Gent del Mediterrani

Un relat de: Yáiza

El port de Civitavecchia estava, com sempre, ple a vessar de viatgers. En Gianni es va obrir pas com va poder entre la gentada i es va apropar al moll on estava atracat el ferri. Estirant la maleta de rodetes, es va posar al final de la cua de passatgers per embarcar. Era el primer estiu de molts que es decidia a passar les vacances fora de Roma, la seva ciutat. Estava fart ja, de veure com turistes i més turistes embrutaven els seus carrers i feien centenars de fotos a les seves importants obres d'art. Per un cop, va pensar, seria ell qui faria fotografies i qui senyalaria amb sorpresa els detalls més insignificants d'una ciutat. Aquest estiu, el turista seria ell.
Després de trobar el seu camarot i deixar-hi l'equipatge, es va situar a la popa del vaixell per veure com la costa italiana s'allunyava a poc a poc. Li hagués agradat tenir una última vista de Roma, però era impossible ja que estava a uns seixanta quilòmetres de la costa, així que l'únic que va poder veure al marxar va ser la ciutat de Civitavecchia, port oficial de la capital d'Itàlia.
Quan va perdre la costa de vista, va escollir una gandula de la coberta i va treure un llibre, que havia agafat a l'últim moment per fer el recorregut més amè. Aviat, però, es va adonar que no es podria concentrar pas. Els records de l'estiu passat es barrejaven amb el motiu que l'havia dut a fer aquell viatge.
L'agost anterior, tan calorós, l'havia passat a Roma, com sempre. Havia trobat una feineta per al cap de setmana, que consistia a passejar un grup de catalans per la Ciutat del Vaticà. Havia estat fàcil aconseguir la feina ja que al tenir mare catalana dominava bastant la llengua. Mai l'havia entusiasmat allò de passejar turistes com qui passeja un ramat d'ovelles, però va pensar que només serien dos dies. Al grup, però, hi havia una noia força pesadeta, que no deixava de fer preguntes i de qüestionar totes les explicacions que ell donava. A en Gianni aquella noia el molestava bastant, però no va deixar de respondre cap de les preguntes, i va demostrar satisfactòriament que no s'havia guanyat la llicenciatura d'història en un sorteig.


La tarda de diumenge en Gianni es va acomiadar del grup i els va desitjar de mala gana, això si, una bona estada a la ciutat. Va ser llavors quan la Mònica, la noia de les preguntes, es va apropar i li va dir que encara li quedaven cinc dies a la ciutat. Li va demanar si la podria acompanyar a visitar Roma, ja que no trobaria cap altre guia que s'expliqués tan bé. Ell va refusar ràpidament, cinc dies més!, només li faltava això! Però ella va insistir fins que el va convèncer, van acordar un preu i van quedar dilluns a primera hora davant del seu hotel.
Així va ser que va passar cinc dies anant amunt i avall, a peu, amb metro i amb autobús, per la ciutat amb la Mònica. Van visitar junts el Coliseu, la Fontana de Trevi, la Piazza Navona, el Panteó, i moltíssimes esglésies farcides de les obres del Renaixement Italià. Durant aquells dies va saber que la Mònica havia estudiat Història de l'Art i que per això es delia per conèixer tots els detalls en viu. En Gianni va descobrir sorprès, molts secrets d'aquella ciutat que creia que coneixia tant bé. Junts, van aprendre a observar-ho tot fins a l'últim detall, a fer-se preguntes i a buscar-ne les respostes. Els cinc dies van passar volant i va arribar el moment de separar-se. Quan la Mònica li va preguntar quan li devia per aquells cinc dies, en Gianni no va acceptar els diners, però li va demanar un favor: que l'estiu vinent ella li ensenyés la seva ciutat, Barcelona.
Era per això que en aquells moments estava creuant el Mar Mediterrani, el mar que anys enrere havia unit el seu pare, italià, i a la seva mare, catalana. Aquella nit va dormir poc. En somnis revivia aquells cinc dies i recordava totes i cada una de les cartes que s'havien escrit durant l'any. Al final, a les cinc de la matinada es llevà, es va vestir i va deixar la maleta a punt. Quan va sortir a coberta va veure des de popa com els primers rajos de sol despuntaven a l'horitzó. Després va anar fins a la proa, i va contemplar com la costa catalana apareixia entre la boira. Els llums de Barcelona l'impressionaven, i no en podria treure la vista de sobre. Les formes dels edificis es retallaven sobre l'horitzó i es feien cada cop més grans a mida que s'apropaven a la ciutat.
Un parell d'hores després en Gianni tornava a estirar la seva maleta entre la multitud, buscant la sortida de la terminal, quan va sentir una veu coneguda que el cridava.


- Gianni? Ets tu?
- Mònica! Veig que mai deixaràs de fer preguntes! - va respondre ell, animat. Van intercanviar somriures i es van afanyar cap a la parada de metro. - Així doncs, a quin hotel m'estaré aquests dies?
- Qui ha parlat d'hotels? Som amics, oi? A casa meva hi sobra una habitació. Pots passar la setmana allà. Suposo que no et fa res.
Es clar que no li feia res. Moltes parades de metro i una caminadeta després van arribar a un piset prop del Parc Güell. Després de deixar-hi la maleta van seure i es van dedicar a planificar la setmana. Barcelona era una ciutat gran, no estaven en condicions de perdre el temps!
Havent dinat van anar a passejar pel Parc Güell, obra d'Antoni Gaudí. La Mònica li va explicar tot el que en sabia. Li va parlar d'anys, d'anècdotes, contes i llegendes que giraven al voltant de la construcció del parc. Van sopar a un restaurant prop del parc, per celebrar el començament d'aquelles vacances. Quan van acabar, van tornar al pis i van anar a dormir d'hora ja que el dia següent tenien molta feina a fer, és a dir, molts llocs per visitar.
Junts de nou van recórrer una altra ciutat del Mediterrani. Aquest cop era la Mònica qui guiava i en Gianni era el turista. No obstant això, la Mònica també va descobrir amb ell racons desconeguts de la seva ciutat, i tots dos van aprendre de l'altre. Van visitar la Sagrada Família, la casa Batlló i la Pedrera. Van pujar al Tibidabo i van passejar per Collserola. Van caminar durant hores pel barri gòtic i per l'Eixample. En sis dies van viatjar en el temps, i van passar per totes les èpoques daurades de Barcelona: el Romànic, el Gòtic, el Renaixement, el Neoclassicisme i el Modernisme, cap d'ells va quedar sense contemplar i estudiar.
El que no van notar, és que no només descobrien la ciutat, sinó que també es van descobrir a ells mateixos. L'amistat que va començar a Roma l'any anterior i que s'havia mantingut gràcies a una gran quantitat de cartes, creixia sense parar.
Ell admirava la Mònica per la seva capacitat d'observació i de fer preguntes. Tot s'ho qüestionava ella! Per la seva banda a ella la sorprenia com en Gianni explicava els fets més complicats de la història com si fossin un conte, de manera que qualsevol els podia entendre.

Cada nit, després de sopar al pis de la Mònica, anaven a passejar pel Parc Güell. Llavors parlaven. Durant totes aquelles estones de passeig nocturn sumades a les estones de metro i autobús, van parlar d'art i d'història, van fer plans per al futur, van decidir quines ciutats visitarien altres anys, i es van preguntar qui els explicaria les històries de les altres ciutats. Però van evitar parlar del comiat que s'apropava. No és volien separar tan aviat.
Però quan una persona fa el que li agrada, el temps es posa en contra i comença a passar més ràpid. Això és el que els va passar. Les busques del rellotge avançaven sense treva i la nit de dissabte va arribar abans d'hora. No van poder aclucar ull. Asseguts al saló van xerrar en veu baixa tota la nit. Van parlar d'aquells dies, però sobretot van parlar d'ells. Seria més difícil que mai separar-se. L'amistat s'havia fet molt forta però sabien que cadascú tenia el seu lloc. I el lloc d'ell era a Roma.
Quan es va fer de dia i sense haver dormit gens van sortir al carrer i van agafar el metro per últim cop. Amb pas lent es van apropar al port. Havia arribat el moment, s'havien d'acomiadar. S'haguessin volgut dir moltes més coses, però no hi havia temps. Ell va agafar la maleta, va dir adéu i es va començar a allunyar. De sobte es va aturar i va tornar enrere.
-Me n'oblidava, - va dir - el bitllet, Mònica. El tens tu.
-Tens raó, no me'n recordava. - va remenar-se les butxaques i en va treure el bitllet. Va mirar aquell tros de cartró com si fos el seu pitjor enemic i lentament el va allargar a en Gianni. Tenia els ulls plens de llàgrimes i no volia que ell ho veiés. Tot i això, el va mirar intensament als ulls.
Ell se'n va adonar i va dubtar un moment. Llavors va prendre la decisió. Somrient, deixà la maleta al terra un altre cop, va agafar el bitllet amb les dues mans i, tornant-li la mirada, el va estripar.

Comentaris

  • Molt bé.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 27-03-2006

    A poc a poc, sense avorrir-se, mentre llegeix el lector s'adona que encara no ho sap tot de la història, i va fent salts delicats en el temps endavant i endarrere, i se li va revelant una història ta quotidiana com sorprenent. una història romàntica i bonica amb una prosa delicada i correcte.

  • Quina lectura..........[Ofensiu]
    angie | 14-12-2005

    més agradable...
    He seguit els consells del fòrum i m'he dirigit cap aquest relat amb títol acollidor.
    Tot i que la prosa no és el meu, m'ha agradat el ritme, molt... i la història que et diré, sóc una romàntica que té a l'amor com a font d'inspiració.

    Els protagonistes ben treballats.

    Endavant, i no perdis aquesta gràcia que tens a l'escriure...

    Besets

    angie

  • Bona entrada a Relats!![Ofensiu]
    foster | 14-12-2005

    Sí, noia, ja veig que realment ets una prosista, bona i amb futur. No m'esperava un discurs narratiu tan ben estructurat, amb el ritme adequat, construcció de personatges i d'espais... sense faltes, amb paraules interessants i sintaxis agradable de llegir.
    La història es desenrotlla suau i et fa còmplice d'aquest "amor" que neix i creix lligat a una tradició mediterrània amb molt de contingut.

    És un relat visual i descriptiu que, no obstant, no menysté una trama senzilla però ben portada.
    Tothom estarà d'acord, sens dubte, que mereix una continuació....

    felicitats noia...

    foster

l´Autor

Foto de perfil de Yáiza

Yáiza

23 Relats

171 Comentaris

43482 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
Em dic Yáiza i vaig néixer a Barcelona la tardor del 89.

Què hi faig aquí? Doncs...

Vaig arribar quan un amic (també relataire, clar) em va demanar comentaris.

I jo també vaig publicar.

I comentar.

I vaig entrar al fòrum.

I un dia vaig gosar fer el repte.

I el vaig guanyar.

I vaig seguir escrivint.

I vaig anar a una trobada (Girona).

I ara ja no puc fugir, ara ja mai podré oblidar tot el temps que he estat aquí...

Ara, us agradi o no, formeu part de la meva vida.

Gràcies!

Gràcies pels comentaris, gràcies per tots els moments al fòrum (sobretot l'oasi), gràcies per totes les trobades, per totes les bromes i per tot allò que he après amb vosaltres.

I que duri molt temps més!!!



Setembre 2oo6


******************************





yaizeta.89(arroba)gmail.com

http://coses-delavida.blogspot.com




I sí! Jo també accepto comentaris crítics i constructius!