Dues ratlletes

Empenyo la porta del portal i em sembla més lleugera que mai. M’envaeix un sentiment de calmada felicitat mentre pujo les escales. Tres pisos que sempre m’he negat pujar amb l’ascensor. Quan arribo al primer replà torno a pensar en aquell bastonet blanc que avui ha lluït davant dels meus ulls dues ratlletes, aquelles dues ratlletes tan simples però alhora tan plenes de significat. No he pogut parar de somriure des de llavors, ni tampoc d’imaginar-me com t’ho diria i quina cara faries al saber-ho. He començat a pujar els esglaons de dos en dos, i llavors he frenat. Quieta, i parant bé l’orella ja sentia les notes d’aquella cançó escolant-se per sota la porta del pis, el nostre pis. M’he tranquil·litzat, i he seguit pujant les escales, sense presses, amb calma, com tot el que hi ha entre nosaltres. He fet girar la clau al pany amb suavitat, com intentant no fer soroll, per no alertar-te de la meva arribada. Ets a l’estudi, al teu petit santuari, envoltat d’instruments que podrien explicar mil històries, entre elles la nostra. Sempre he cregut que és aquest petit racó el que omple de calma el nostre pis. Crec que aconsegueixo sorprendre’t quan et faig un petó a la galta des de darrere la teva cadira. Sento com somrius, tot i que no et veig la cara. Sense dir res, vaig a l’habitació, deixo la bossa i l’abric a la cadira i m’estiro al llit. Tanco els ulls i sento les teves passes. De cop em sento molt cansada i la ment em comença a surar per l’estranya nebulosa dels inicis del son. Em passo la mà per sobre del ventre, molt a poc a poc. Sento al tou dels dits el tacte del jersei de llana que duc posat. És el que més m’agrada perquè mai no ha picat, i perquè té aquelles sanefes que ja majoria de gent considera passades de moda. Penso que aviat no me’l podré posar i somric. T’has assegut al meu costat, i suaument em passes la mà pel front, apartant-me el serrell. Em ressegueixes les galtes, fins la barbeta, i llavors t’apropes i em fas un petó lleuger com la música que composaves fa un moment. Obro els ulls. Ens mirem i torno a somriure. Encara ara em sorprenc de descobrir com m’entens sense paraules, quan dius en un xiuxiueig: “i quin nom li posarem?”.