Com un taulell d'escacs

Un relat de: Yáiza

Havia plogut tota la tarda de diumenge mandrós, humit, trist. A quarts de set, però, la tempesta va escampar, els núvols es van dispersar pel cel i el sol va lluir durant la seva davallada cap al capvespre, que encara trigaria a arribar. Eren primers de maig i encara se li feia estrany tenir claror fins quasi les nou. El seu estat d'ànim llòbrec s'havia sentit mitjanament acompanyat pel clima fins llavors. Ara, el sol la convidava a treure's de sobre el mal humor, a somriure i a deixar enrere els pensaments negatius, però no s'hi veia amb cor. Va sortir a la terrassa, a respirar aire fresc i a provar d'animar-se, però no en va treure res.

Sense rumiar-s'ho massa, va sortir al carrer, amb les sabatilles d'estar per casa, sense agafar claus ni moneder, i va començar a caminar amb parsimònia per l'asfalt xop. Mirava a terra, pensant que se li farien malbé les sabatilles, sospirava, llavors, agafava una glopada d'aire, mirava el cel i es deixava acaronar per aquella brisa fresca i neta. Els seus passos la van dur a la plaça, i va jugar, com quan era petita, a caminar només per sobre dels quadres blancs. Sempre havia somniat presenciar una gran partida d'escacs sobre aquell terra de rajoles blanques i negres. Es va asseure en un banc de pedra, potser aquell que havia estat testimoni del seu primer petó d'adolescent no feia tants anys, conscient que es mullaria el darrere dels pantalons. Des d'allí estant va passejar la mirada pels arbres, les fulles d'un verd intens, primaverals, que en dansa amb el vent agraïen als núvols l'aigua que els havien dut. Una parella d'avis instaven al seu nét a recollir les joguines, que era hora de tornar a casa, i esperaven pacients sobre el taulell d'escacs, com el rei i la reina que, imponents, cuiden la resta de peces. Va perdre la mirada un cop més en aquell terra. Blanc i negre, blanc i negre. Aquí i allà es formaven bassals, i les rajoles negres feien llavors de mirall, reflectint retalls d'aquell cel, ara clar i net.

Els avis i el nen havien marxat, i es va trobar sola a la plaça que l'havia vist créixer. El nus d'angoixa seguia dins seu, ja sense motius, sense pensaments negatius que el reforcessin. Notava que si cedia tan sols un moment, esclafiria a plorar allí mateix. Li va venir al cap, guaridor, el record de la Plaça del Diamant i, emulant el gest de la Colometa, es va plantar al bell mig de la plaça enrajolada de blanc i negre i va cridar ben fort, ben fort.

Desfeta i sense forces va caure de genolls, i finalment es vaig ajaure al terra per omplir-se de blau del cel, i núvols blancs i flonjos, i lluïssor de sol de maig. Dues llàgrimes van lliscar-li galta avall.

Va treure's les sabatilles que, completament inutilitzades, feien xof-xof si caminava amb elles, i amb la roba xopa i bruta va tornar xino-xano cap a casa, cantussejant, amb el cor net i un somriure als llavis.

Comentaris

  • 5è aniversari[Ofensiu]
    Jere Soler G | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • He posat[Ofensiu]
    Flanagan | 04-05-2007 | Valoració: 10

    deus comptades vegades, però és que realment t'ho mereixes, almenys per a mi. Dels millors relats que he llegit.
    I no sé ben bé dir-te per què: està ben escrit, però el que s'hi explica m'agrada molt. Barreja de nostàlgia, tristesa, alegria, etc.
    A destacar: el xof-xof i el xino-xano...m'agraden aquestes expressions, les veig com una mena d'onomatopeies.
    I el títol el trobo molt encertat. M'atreu molt.
    Doncs res, noieta, que felicitats:)
    Cuida't!

    Àlek

l´Autor

Foto de perfil de Yáiza

Yáiza

23 Relats

171 Comentaris

43485 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
Em dic Yáiza i vaig néixer a Barcelona la tardor del 89.

Què hi faig aquí? Doncs...

Vaig arribar quan un amic (també relataire, clar) em va demanar comentaris.

I jo també vaig publicar.

I comentar.

I vaig entrar al fòrum.

I un dia vaig gosar fer el repte.

I el vaig guanyar.

I vaig seguir escrivint.

I vaig anar a una trobada (Girona).

I ara ja no puc fugir, ara ja mai podré oblidar tot el temps que he estat aquí...

Ara, us agradi o no, formeu part de la meva vida.

Gràcies!

Gràcies pels comentaris, gràcies per tots els moments al fòrum (sobretot l'oasi), gràcies per totes les trobades, per totes les bromes i per tot allò que he après amb vosaltres.

I que duri molt temps més!!!



Setembre 2oo6


******************************





yaizeta.89(arroba)gmail.com

http://coses-delavida.blogspot.com




I sí! Jo també accepto comentaris crítics i constructius!