Galeria d'ombres: La Bella Lola

Cap a l'Alt Empordà, als pobles de la costa, abans de l'allau turística, els pescadors mataven l'estona dels temps lliure a les tavernes, bevent vi i "carajillos", jugant al dòmino o a les cartes i quan el vinot feia el seu efecte, sempre n'hi havia algun que, amb mes o menys fortuna, encetava una havanera de les que havien sentit a cantar al seu pare- que quasi sempre havia fet un parell de singladures a ultramar- Era aquella època magre i complicada, en la que sovint es sentia a dir: "En Fulano és tan pobre que a casa només poden menjar llagosta"
Alguna gent de "Can Fanga" van descobrir el paisatge i les meravelles de la Costa Brava i van començar a freqüentar aquells pobles. Alguns periodistes sense tema i amb la necessitat d'enviar la columna diària, van escriure sobre el cant de taverna i es va anar creant el mite romàntic, consagrant els vells caus del vi i la xerinola com a santuaris de la tradició coral marinera. Va començar una llarga i prolífica tradició, que ha fet escola, amb l'aportació de nous autors i l'aparició de nombrosos grups: ("El meu avi va anar a Cuba a "bordu" del Català..." hom canta avui).
A Calella de Palafrugell, on s'hi celebra una coneguda i televisada cantada anual d'havaneres, hi ha un local que ha adquirit una certa notorietat a l'efecte: Es tracta de "La Bella Lola", popularment conegut com "Ca la Raquel".
Abans del "boom" turístic, la Raquel hi tenia una humil bodega, on hi venia vi de bota a granel, gasoses i refrescos. També admetia dispesers, fixos i ambulants i cuinava per paletes, viatjants de comerç i guàrdia civils, que eren els pocs forasters que per aquelles èpoques visitaven Calella, tret de quatre burgesos de Barcelona que tenien casa a la Platja del Canadell, al costat mateix de la d'en Josep Pla, i algun poeta anglès cercant paradisos perduts, intentant emular a Lord Byron.
La Raquel era vídua i venia d'exilis, traumes i patiments de guerra i de postguerra i pencava de valent per tirar endavant la seva vida i la del seu fill.
Els mariners a la tarda hi anaven a fer el got de vi i a cantar:

"Estando yo una mañana,
triste y lloroso mirando el mar,
me encontré con una mulata
que me mostraba su delantal"

Allà pels anys seixanta van arribar els turistes i els estiuejants: gent de Girona i Barcelona dalt dels seus "sis-cents", periodistes sense tema, fotògrafs i models de la "gauche divine", en Serrat, la Gimpera, en Misserachs... que es van escampar per les cales i les cases dels pescadors...Bevien whisky i gin tònic, escoltaven jazz, i els encantava seure amb els vells pescadors que cantaven havaneres. Aquests, murris i afalagats, miraven de reüll els generosos escots de les turistes i, si podien, procuraven grapejar la seva daurada i ben dotada anatomia.
La Raquel feia el seu agost venent gasoses i vi i preparant "cremats" pels turistes, fins que, al cap dels anys, ja vella i cansada, va traspassar el negoci.
Un estiuejant de Barcelona, allà pèls anys seixanta, suggestionat pel romanticisme de l'havanera i les seves llegendes d'amor, sensualitat i mulates generoses, va entrar a la taverna de la Raquel i amb ingenuïtat i fent-se ressò d'una llegenda urbana que corria per la Calella dels turistes, li va preguntar:
"Senyora, disculpeu-me, però, és vostè la famosa i coneguda "Bella Lola" de la que parla l'havanera ?. Com que veig que l'establiment porta aquest nom...doncs, potser... jo pensava..." -va dir tot balbucejant.
"I ara!. No home, no. Com vol que jo sigui la famosa "Bella Lola"- va respondre la Raquel, seria i tibada- "Jo nomes soc "La reina de los mares"..."
I aquella dona eixuta i sensible, enfortida pels atzars de la vida, es va quedar tan ampla, rient-se'n del mort i de qui el vetllava, com sempre havia procurat de fer per tirar endavant.