Futur imperfecte

Capítol I

Éssers similars a nosaltres, alineats, clònics.
Connectats sempre a ordinadors individuals; adherits a la gran computadora mare, que fa i desfà.
Tot esta controlat, res pot alterar el programa establert.
Transportats virtualment al seu lloc de treball. On se'ls esprem tota l'energia mental, que acumulen dormint artificialment, mitjançant ondes inductores de la son.
Rebobinen els seus cervells, amb disquets netejadors, que els deixen com nous.
S'alimenten em càpsules, que els hi aporten tot el necessari per mantenir-se sans.
No tenen que perdre el temps mastegant, per això a molts els hi cauen les dens.
De tant en tant van desapareixent els avariats, ningú es qüestiona res, ni on van.
També en van apareixent de nous, joves i més ben preparats.
La raça millora.
No hi ha nens.
El que si queden son grups aïllats, els que han aconseguit escapar de la alienació. Viuen com poden, ja que el planeta esta bastant controlat pels dominadors, i les zones que no ocupen, s'han tornat com selves abandonades o deserts sense recursos.
Lom es un noi que ha aconseguit recuperar les facultats mentals i físiques, desprès de ser un dels avariats. No es va dur a terme correctament el seu rentat de cervell, o potser era un ser privilegiat, que poc a poc va anar recomponent el seu cervell. Intel·ligent, prudent i reservat, va començar a treballar on anaven part dels avariats, a servir als dominadors, al món dels privilegiats, desconegut pels alineats en actiu.
El nou món, com deien els dominadors, era tot el contrari del que hem explicat anteriorment
Vivien com reis, havien aconseguit el màxim en tot; benestar, riquesa, plaers, luxes.
Només tenien la feina de continuar programant la gran computadora que els proporcionava tot el que podien desitjar i més.
Els avariats que ja no servien per res, els eliminaven. Per aquesta feina, tenien altres avariats per vells que també degudament programats acomplien la seva tasca.
Els més joves i poc agraciats servien per cultivar els seus aliments. Només vivien per això, eren com una mena d'autòmats. Els més agraciats físicament, els usaven per servir-los a ells.
Fins aquí era tot el que en Lom havia aconseguit saber.
Sempre complia la seva tasca sense deixar entreveure cap mena de sentiment ni de dubte. De fet, la seva millor arma per protegir-se del que no sabia, era el silenci.
Va arribar a fer-se indispensable, en tots els sentits. La majoria de dones l'utilitzaven també pels plaers sexuals, cosa que li desagradava força, ja que odiava aquella mena de gent sense escrúpols; egocèntrics, depravats, que esclavitzaven la gent per poder dur aquella vida sense cap sentit per a ell.
Un dia maleint internament i notant la ràbia que dona la impotència, va fixar-se un pla:
Per què no aprofitar-se d'aquella posició podria dir-se privilegiada?
Per què no aprofitar aquella ràbia per fer alguna cosa constructiva?

Desprès de satisfer sexualment la pròxima dona o el pròxim home en el pitjor dels casos, acostumaven a donar-li algun premi, com si fos un gosset, generalment li deixaven triar entre algun menjar, beguda, un bany al mar....