Fortunat

Em dic Fortunat perquè la meua padrina de bateig, a qui al poble tenien per mig bruixa, va convèncer els pares que em posessin aquest nom. Segons ella, el futur li donaria la raó.
Ara mateix sembla que la tieta ho va encertar. Es tanta la ratxa de sort que arrossego, que, de tan gran, m’embafa i em fastigueja. En fi, em fa sentir malament davant de coneguts i desconeguts. Tant és així que al poble m’han rebatejat com Fortunat, l’afortunat. Aquesta notorietat em resulta insuportable, sobretot, perquè de natural soc una persona més aviat reservada i discreta. De totes maneres, no sempre fou així. De petit, guanyava i perdia com la resta de companys de joc. Per no dir que, molt sovint, perdia més que no pas guanyava. I, no obstant això, era feliç.
Ara bé, tot es capgirà d’ençà que vaig guanyar una afaitadora elèctrica en aquella fatídica rifa. Des d’aleshores, cada cop que apostava, premi segur. Que participava al ball de la patata tot i ser un pèssim ballador, premi. Que jugava al parxís i necessitava un cinc, el dau me’l regalava. La meua sort es convertí en proverbial. Va arribar un moment que, abans d’anunciar el guanyador d’un concurs, tothom cridava, Fortunaaaat! Tanmateix semblava un petit rei Mides. Si bé al principi em plaïa, l’assumpte havia arribat massa lluny, atès el meu tarannà.
Així doncs, calia fer quelcom per treure’m de sobre aquest malson. De continent vaig començar a dir renecs i obscenitats -jo que sempre havia estat un model de decòrum i bona conducta. Fins i tot havia arribat a penjar de cap per avall el santcristo del menjador i a castigar-lo a passar al ras una nit d’hivern dins un gibrell d’aigua. Ni així.
Desesperat, vaig optar per seguir el consell d’un bon amic. Trenca un mirall, em va dir. Dit i fet. Amb una llamborda vaig espoltrir el mirall del rebedor.
Què has fet, desgraciat?, m’etzibà la mare.
En sentir aquest mot vaig experimentar un plaer tant o més intens que un orgasme. Desgraciat! Ja era hora!