Final

Les plantes dels peus comencen a notar com l'aire els corre per davall, i cerquen la pell de la cadira com peixos perduts en un descampat cercarien aigua; sent les rodes de la cadira lliscar pel parquet; les manilles m'empresonen les mans, que pitj una contra l'altra, les dues invisibles al meu darrere; la suor i la sang que ha creat la corda rugosa al voltant del meu coll s'ajunten a la meva esquena i el meu pit formant un líquid brillant i llefiscós; la corda banyada s'ha inflat i m'estreny el coll, ja no sent com me pessiga; el cor se m'accelera; l'adrenalina me puja a nivells insòlits; la cadira se mou, cada vegada més aviat; un gemec apareix des del fons de la meva ànima, intent apagar-lo tancant la boca, però s'escapa en forma de llàgrimes, llàgrimes que ja no distingesc de la suor que m'està caient, ni de la sang del coll que tacarà la fusta del terra; me manca l'aire que sobra als meus peus, i he de badar la boca fins a desencaixar-me la mandíbula, però no en trob; sent un altre gemec sortint-me de l'estómac, l'intent callar però no el puc contenir; els dubtes comencen a omplir el meu cap; la cadira se m'escapa de davall els peus suats. No hi és!! Sobtadament, penj d'una corda xopa que penja d'una biga corcada que suporta una casa vella que no me deixa veure el parenostre que estau en el cel on ningú me voldrà, el coll se m'estreny buit, el cos sencer és un niu de convulsions, les mans intenten desfer-se, les cames s'alcen per deixar-les acostar-se a la jugular, les manilles fan nosa, el nus és massa ben fet, les cames encara se remenen, el cor vol sortir de la gàbia on ha romàs empresonat els darrers denou anys, els meus pulmons intenten aferrar-se a la vida que la meva ànima els nega, les mans tornen maldestres al voltant de la corda vermella, esqueixos d'ungla se llancen al buit i m'escarrufen, l'aire comença a extingir-se, el nus se fa més i més fort, la biga cruix, les cames ja quasi no ballen, la primera gota de sang s'apropa al ventre i me provoca un calfred que me fa cridar, però no surt cap so de la meva boca seca i sense aire, els meus ulls plouen llàgrimes d'adéu a la vida que duc a dins i no coneixeré, les mans se cansen i obliden la seva feina urgent, els braços les acompanyen cap al meu ventre, mesclant la sang de les ungles amb la del coll, que són la mateixa, i acaronant per darrera vegada el niu que estic desfent, fins que deixen de ser meves i pengen al buit, com el meu cos de metrònom apagat, sense vida.