FILLS DEL SOMNI

S’ha acabat la representació i els protagonistes surten a l’escenari a saludar. Els espectadors, que omplen de gom a gom el teatre, posats dempeus, esclaten en una intensa i perllongada ovació als actors, per la seva excel•lent interpretació, al director i, també, a l’autor de l’obra, present a l’estrena. Ha estat una nova i enriquidora experiència. No pas per a mi, és clar, sinó pels meus fills. És la primera vegada que assisteixen a una representació teatral no adreçada al públic infantil. Els he portat perquè tenia interès en conèixer la seva reacció en una nova situació i en un ambient inhabitual. Ha estat una iniciació cultural en el món teatral.

Al sortir els he preguntat... —Què us ha semblat? M’esperava unes respostes previsibles, com ara: Que si se’ls ha fet llarg tanta estona asseguts i quiets; que si no hi ha hagut acció i tot era diàleg; que si l’entreacte durava massa temps; que si no han canviat els decorats; que si no han entès l’argument ni de que anava tot plegat; que si no podien menjar ni pipes ni crispetes, ni beure cap refresc, etcètera. Ah!, però no. Les seves respostes no han estat aquestes, ni de bon tros. M’han deixat al•lucinat. No me’n sabia avenir. Tant l’un com l’altre han anat exposant les seves opinions sobre cadascun dels aspectes de la representació: l’obra, l’argument, l’actuació, l’escenografia. Vaja, que ho han repassat tot. Que si l’argument era de plena actualitat i molt ben estructurat, que si els diàlegs eren sòlids i versemblants, que si la dicció del protagonista masculí era perfecta, però la vocalització de la protagonista femenina era un pèl afàsica; que el minimalisme del decorat potenciava la tasca dels actors; que la il•luminació ressaltava l’intimisme que requeria cada escena, etcètera. Aquests fills m’han corprès. Quina meravella de quitxalla! Són, sens dubte, l’orgull de qualsevol progenitor.

M’he despertat content i feliç pel somni que he tingut. Llàstima, però jo no sóc pare. Aquests no són fills meus, són fills del somni.