Filles i fills

Em faltava l'alè i no deixava de mirar-lo. Era menut i el seu plor, aquell primer plor, per mi, va ser de joia.
Quan la infermera el va acabar de netejar, me’l va donar perquè l’agafés. Mai abans l’havia imaginat tan petit, tan fràgil. Era el meu fill.
Vaig caminar molt lentament sortint de la sala fins arribar al finestral. A l’altra banda del vidre s’esperaven, neguitosos, els que des d’aquell moment ja eren avis.
Amb ell als braços, vaig entendre que tot just començava. Que tot el que vindria depenia en part de mi. El seu benestar, la seva educació, i fins i tot, la seva felicitat.
Però no sabia si ho sabria fer.
Arriba un dia que, sense esperar-ho, te n’adones que estàs escoltant-lo en silenci, sorprès. Aprens d’ell. I és llavors que veus que no ho has fet del tot malament. Però també, que hi ha coses que no has fet bé.
Quan ara les seves filles corren a abraçar-lo, reconec a la seva mirada la mateixa barreja de satisfacció i dubte que jo tenia anys enrere.
Jo, que encara soc fill, sé que encara queda camí per fer.