FEU-VOS UN PETÓ, NAVARRO!!!!

Mentre el senyor López Burniol i els seus ens intenten convèncer que l’assassinat d’Isabel Carrasco no és un assassinat polític, el cas de Pere Navarro continua avançant i cada dia és més un vodevil polític. No diré que una cosa va per l’altra perquè en el primer hi ha un assassinat que és quelcom irreparable i injustificable.

A mi se’m fa evident que a la senyora Carrasco se la va matar perquè ocupava un càrrec polític i perquè va prendre unes decisions polítiques. Si la senyora Carrasco no hagués tingut el poder polític que tenia i hagués pres unes altres decisions crec que estaria viva. Una altra cosa és que no sigui un crim terrorista perquè no hi ha una organització terrorista al darrera. Però jo crec que sí que és un crim polític.

Mentre a les Espanyes passen aquestes coses que tant lliguen amb allò de Bernarda Alba, Yerma i la Espanya negra, aquí, a la Mediterrània pirinenca fa temps que vivim un vodevil polític, el del senyor Navarro i la senyora que volia que tingués la senyera neta com una patena.

Les versions dels fets són radicalment diferents i l’interpretació dels fets encara més. Hi ha un cop de puny fantasma (per part de l’agressora, és clar ), hi ha la provocació fantasma consistent a preguntar-li si ja s’havia pres les pastilles (per part del senyor Navarro), hi ha l’assenyalament del sobiranisme com a culpable de l’incident per part del senyor Navarro i, finalment, hi ha un llarg silenci incomprensible pels les dues bandes ( el del senyor Navarro suposo que per por a fer encara més el ridícul, el de la pressunta agressora perquè la filla estava de viatge de noces i no la volia molestar ).

L’agressora, en un atac de sentit comú, diu que vol rescabalar Navarro de l’incident i proposa de fer-li un petó enmig de la plaça vella de Terrassa. No cal dir que si Navarro fos un cavaller, tingués dos dits de front i sentit de l’humor acceptaria el pacte desseguida. Jo crec que s’apuntaria un gran tantu. I depèn que com anés el petó potser tindria propina i tot.