Feminisme

Tres dones, tres, van trucar a la meva porta.

Jo, el solitari, els vaig obrir com sempre - (que són molt poques vegades, perquè practicament no tinc visites) -, sense ni mirar per l'espiell de la porta per saber qui devia ser l'importú que tenia ganes de destorbar-me.

De molt bones maneres, les tres dones alhora van demanar si jo era a casa.

-Qui demanen, sóc jo mateix, senyores.

− L'escriptor? -preguntà l'una.

-No pot ser! -exclamà la segona. -Vostè és realment qui és?

-Sóc qui sóc, en efecte. Què desitgen de mi?

Com que la pregunta els les vaig formular amb la porta oberta, sense si tan sols haver-les invitat a entrar, les tres dones quedaren francament sorpreses, sense ni saber com sortir del pas. Una d'elles s'atreví, finalment, a fer la sol.licitud.

- Que podríem passar?

- Sí... Està clar. Està clar... Passin, passin... Segueixin-me, per favor.

Entraren i s'assegueren, a indicació meva, en un divan d'aquells que tenen encara algunes cases que guarden els seus mobles per costum. Un divan que havia estat còmode i que, en aquell moment, semblà engolir les visitants. El meu neguit arribà en pensar com es podríen aixecar, perquè, de pes, no els en faltava. Bé... Però ara eren allí, disposades, jo havia de suposar, a parlar , i per les expressions de les seves cares, a parlar contra mi.

Abans de fer-ho, es consultaren d'esquitllentes qui, de les tres, havia de parlar. Ho feu la que semblava més sorruda. Devia creure impressionar per la mala impressió inicial de les seves faccions.

-¿Vostè coneix aquesta frase -digué la dona portaveu del tercet de dones ( abans de presentar-se)- aquesta frase sortida a un diari , amb lletra majúscula, d'un article signat per vostè?

Feta la pregunta, m'entregà un full de diari, i esperà la meva contesta.

La frase era aquesta: "Les dones s'assemblen a les sabates. Tan sols qui les du, sap on fan mal."

-Sí, senyora. Si no recordo malament, és de Plutarc, un historiador i moralista grec que visquè entre els anys cinquanta i cent vint-i-cinc abans de Crist, autor del llibre de les vides i obres dels grans homes de Grécia i Roma. ¿Això és tot el què volien de mi?

La dona de la pregunta quedà, de moment, sorpresa.

La rellevà en la paraula, immediatament, la dona que ocupava el centre del sofà, la més petita i la més ensorrada.

-¿I qui va dir que la dona és un animal de cabells llargs i d'idees curtes?

-Nietzsche, un filòsof alemany, nascut l'any 1844 i mort l'any 1900.

La tercera dona, la que fins ara, emmudida, havia assistit als interrogants de les dues companyes, explotà:

-¡Tot això, i moltes coses pitjors, les ha dit vostè, encara que ens vulgui ara enganyar amb mentides que volen ser erudites!. Vostè és un home execrable per nosaltres, per totes les dones que sabem el què pensa del feminisme que nosaltres defensem!

-Si m'ho permeten, abans d'entrar en matèria, com se sol dir, ¿tindran l'amabilitat de dir-me qui són vostès i, si venen en representació d'algun col.lectiu, quin és aquest col.lectiu?

La dona sorruda contestà:

-Som, per ordre d'edat, Gràcia Olivera, Gràcia Malagarriga i Gràcia Vallhonesta.

-Ah!, ja... "Les Tres Gràcies". I el col.lectiu?

-"Dones en lluita"!

-Doncs molt de gust en conèixer-les, i en saber l'existència- que desconeixia- de les "dones en lluita." I com que he comprovat la seva confusió de la meva persona, pensant que jo no era jo, sinó algú altre que ha atentat contra el seu molt lloable dogmatisme a favor de la igualtat d'homes i dones, els podria sol.licitar, humilment, que donin per acabada la seva visita i em deixin seguir la meva tasca habitual... Però no ho faré, perquè jo sóc, també, un dogmàtic, de dogma molt més antic que el de vostès, això sí, opinant exactament al revés de com deuen opinar les "dones en lluita", si és que opinen i raonen, ja que el més natural, en el seu sexe, no és el raonament sinó el seu sentiment... Vostès "senten" unes terribles injustícies comeses contra la igualtat, contra el tracte, contra la condició amb la qual es veuen obligades a sofrir la seva vida en aquest món... mentre el sexe oposat gaudeix de tots els avantatges fìsics, familiars i socials. I d'això ja fa tants milers d'anys com els que s'han succeït des que va aparèixer a l'Edén la primera parella d'éssers com nosaltres. Per consegüent, ja que són aquí, tindré molt de gust en escoltar-les.

La senyora portaveu, la sorruda, demostrà ostensiblement la seva desconfiança envers l'home que les atenia.. Llesta que era ella, que per això era allà amb mi, contra mi, representant l'ofensa de la meitat de la humanitat. Es mig incoporà, doncs, per aconseguir (hom ha de suposar) que les seves vèrtebres dorsals trobessin una millor posició, i em contestà fredament, amb l'assentiment constant i explícit dels semblants de les seves acompanyants.

-Vostè s'acaba de retratar com a home. Ni li importa la mentida, ni barrejar-la amb la clemència, ni amb la caritat. Vostè està per sobre de tot, del bé i del mal. Vostè ens plany, però està segur de la raó de l‘existència de la servitud de la dona. Tan segur, que pot permetre's la deferència de sentir i escoltar els nostres arguments, amb la seguretat de què aquest mig somriure que li aflora als llavis, pugui romandre-hi una bona estona sense expressar més que conmiseració. …Com que vostè deu tenir certa cultura, no m'entretindré en exposar detalls de la història de la humanitat, ben coneguts de tothom, inclosos els homes.cultes. … La realitat és que la dona va néixer -per definició-esclava. Ella pariria i criaria els fills, ella cuidaria la llar, i faria totes les feines que li són annexes, com rentar, cusir, i cuinar; ella ajudaria a llambroixar i conrear els camps i a totes les feines que comporten les collites i, ella, sempre responsable als ulls de la societat, assumiria les malaurances que arriben als camperols per manca de cura... o per bruixeries!... L'home, el rei de la família, caçava o recolectava, i duia el menjar a les cases -quan podia . ¿Heu pensat, alguna vegada a la vostra vida, quina diferència d'hores de feina, i de dedicació a treballs inacabables hi ha hagut sempre -sempre!- entre un home i una dona?... No em contesteu basant-vos en l'assumpció de responsabilitat! Els homes us l'heu atorgada ben lliurement i amb falsetats que venen de molt lluny. Tanta responsabilitat era la vostra, i tan nul.la la femenina, que àdhuc moltes monarquies prohibien la descendència femenina, ni que fos a un nét nascut de filla de rei. Era tanta la vostra presumpció que, fins i tot, atorgàveu a la dona la culpa de no tenir tenir fills mascles, podent repudiar-les per aquest motiu. I... cosa curiosa! Resulta que el sexe el determina el mascle, no la femella!... Hi ha més, molt més encara!. Sabeu que la qualitat intel.lectual arriba de les mares i, rarament, dels pares? Sabeu que la majoria dels homes que han governat el món, han estat assessorats o dirigits per dones -fossin unes escollides com a enteses, fossin les pròpies mullers, o les seves amants de torn... Perquè, senyor meu, l'ésser humà es composa de moltes qualitats i molts defectes conjuminats. La força masculina és vostra, i d'ella us n'heu valgut per sotmetre totalment la dona. Però ultra la força hi ha el seny, la intel.ligència i l'esperit. El seny i la intel.ligència són, natutalment, comuns -quan hi són- als dos sexes. Però l'esperit, la puresa de sentiments, el cor, la conciència, la lluminositat mística, com el mateix art- en una paraula- són atributs essencialment de la dona. Les belles arts són femenines, com heu acordat els mateixos homes de lletres. Pintura, escultura, arquitectura, oratòria, música i poesia, tenen nom femení . Fins i tot el "setè art" que es va afegir el segle passat, té nom femení: la cinematografia!... Us heu quedat, malgrat tot, amb el poder i, generalment, amb la glòria - quan heu decidit que n'hi havia per merèixer- i amb el diner, sempre que l'heu pogut tenir a l'abast de la vostra cobdícia, del vostre egoïsme, de la vostra cobejança!... Vós, com la societat en general, heu arraconat la dona fins que algunes heroïnes cridaren i lluitaren contra el seu esclavatge, tan sols fa cent anys!... I avui ens trobem amb la més absurda de les paradoxes: les dones han aconseguit -creuen- algun alliberament, Però l'alliberament ha prostituït l'esclavatge. La dona ocupa un percentatge molt reduït de càrrecs. La dona cobra menys, molt menys, que els homes en la mateixa condició social, i amb la mateixa feina. La dona, tot i treballant amb certa retribució, segueix amb els mateixos compromisos i obligacions que abans, portant la casa, assumint totes les responsabilitats, pujant fills i formant-los. I, el que és el més important, tenint cura del marit, dels seus gaudis, i de la comoditat i benestar a la seva vida… La dona ha esdevingut lliure a costa de més esclavitud, de la dilatació de la seva subjecció, i de la lamentable constatació del declivi d'institucions tan notables, i tan necessàries, com la mateixa família… La societat se sent justificada amb tres o quatre mesos de llicència per maternitat. I els fills: ¿qui n'assumeix la cura i la formació?... La societat se sent justificada parlant de percentatges creixents de contribució de la dona al seu desenvolupament. ¿I qui pren cura de la casa i de la família, mentrestant? La societat se sent...

L'oient -vull dir la meva persona- es cansà de tanta retòrica.

-¿Em permetrà, senyora, una petita observació?

Amb el beneplàcid implícit del seu silenci, li vaig fer un lleuger aclariment:

-Senyora, comparteixo totes els vostres punts de vista. Tanmateix, no heu tocat un punt que, al meu humil entendre és clau en el problema que comentem. Em refereixo al poder, exercit normalment pel sexe masculí… … Perquè, a la història, h
an succeït coses de tora mena, fins i tot el fet de què el govern d'un país l'assumís una dona. I us en recordaré dues o tres, o solament un parell, perquè les amazones han escassejat.
...Els començaments de Rússia foren tan tèrbols com els inicis de totes els Estats. L'any 913, més de d'un miler d'anys enrera, governava Rússia un guerrer terrible, l'organitzador del sac de Bizanci, que morí d'una mossegada de serp, i no de traició ni de ferides de guerra, com era costum entre els nobles que assumien el poder…El succeí el seu fill Igor, que, fent honor a les gestes guerreres, atacà Bizanci, ocupà Azerbaijan, envaí la Transcaucàsia, i exigí enormes imposts a la regió de Dreviliania. Un cabdill drevilià assassinà el conqueridor rei Igor.
… Kiev, aleshores capital de l'imperi rus, era una amalgama de descendents dels víkings (els varangians) i d'eslaus. La vídua d'Igor, la princesa Olga, eslava, va assunir la Regència de l'imperi en la minoria d'edat del seu fill Sviatoslav.
… Assumit el poder per la princesa Olga, va arribar un infern a la terra russa i a les terres dels països que les envoltaven.
... Passà comptes amb els assassins del seu marit, fent presoners els vint capitostos delegats enviats en so de pau pels drevilians, i manant assassinar-los. Seguidament, ensibornà els drevilians perquè presentessin els millors guerrers de la regió, els féu igualment presoners i manà cremar-los vius. Finalment, creient encara migrada la venjança, conquerí la regió, ocupà la capital, matà totes els habitants venerables, i convertí en esclaus a tots els altres, regalant-los als seus servidors.. La princesa Olga, no obstant això, va ser venerada pel poble rus. Ella, agraïda a Déu, es feu batejar, intentant introduir el cristianisme a Rússia.
… Aquest davassall de sang produït per una reina, fou emulat per dues dames castellanes. L'una és la reina Isabel de Castella, del comportament de la qual amb els jueus, els moriscos, i els indis americans, ja en teniu coneixement.
… I l'altra exemple notable, d'ànima criminal sense fre ni control, fou Maria la Sanguinària (Marie The Bloody), reina d'Anglaterra i d'Irlanda , successora del seu germanastre Eduard VI , l'any 1553, filla d'Enric VIII i de Catarina d'Aragó (filla, aquesta, dels Reis Catòlics espanyols) qui, en nom de la veritat catòlica que defensava, i en contra de la majoria de protestants, ordenà l'assassinat o cremar vius innombrables súbdits que no es volien sotmetre a la seva fe.
... Vós veieu, doncs, només amb tres exemples, com us he pogut contradir " l' exquisida espiritualitat" que heu atribuït a les dones... Però seguiu, seguiu, senyora, i excuseu la meva intermissió.

La senyora dissertant, ofesa per les dues o tres excepcions que, com excepcions que eren, no podien sinó confirmar les seves anteriors assercions, canvià de to i s'abrivà impetuosament.

-Us parlava, senyor, sense el fanatisme que comporta la tria de casos insòlits per a defensar l'indefensable. Us parlava del fracàs de l'actual alliberament de la dona, fent-la, per contra, més esclava encara del què era abans. La dona segueix amb sous migrats, molt inferiors als masculins, segueix amb càrrecs de segona o tercera classe, segueix fent les feines de la llar i segueix assumint la gestació i la cria dels seus infants. Això apart de ser obligada a assumir feines d'hores "extraordinàries" per necessitats dels empresaris que les contracten -si és que de contracte n'arriben a tenir.
…I això s'ha d'acabar!
…La dona ha de ser tractada com un ésser humà digne, i enaltit espitritualment.
…La dona ha de cobrar les seves feines a la llar.
…La dona ha de ser ajudada en la seva gestació i cria dels seus infants, abonant-li durant tres anys el sou que li correspondria per altres feines de la mateixa categoria i responsabilitat.
…La dona ha de tenir la mateixa formació acadèmica i universitària que els homes, amb igualtat de valoració de mèrits per homes i dones.

La dona té els mateixos drets que els homes amb tot, excepte en el reconeixement de la seva força bruta, que els hi ben regalem perquè facin el que nosaltres, per dèbils, no podem fer.

I res més. Aquests són els nostres drets, i aquests seran els drets pels quals lluitarem sense descans fins a assolir-los.

- Si ha acabat, senyora, dono per ben emprats els moments que he destinat per oïr-les devotament. Tan sols, no obstant això, ¿els puc preguntar quin serà el règim econòmic que dominarà un món que faci possible la consecució dels seus justs drets?

Les dones es miraren l'una a l'altra amb cares interrogants. I les tres alhora contestaren:

-¿És que aquest problema no correspon resoldre'l als homes?