Favor per favor

Va arribar a les meues mans com un obsequi, un present que una amiga em va fer, inesperadament, sense cap motiu, sense esperar res a canvi, com crec que s'han de fer els regals, gaudint del plaer d'escollir el present pensant amb qui l'ha de rebre.
La portada del llibre mostrava un blau estrellat amb un estel fugaç que centrava el títol Favor per favor escrit per Catherine Ryan Hyde.
Hi ha llibres que llegeixes per passar l'estona, et fan viure aventures, conèixer altres cultures, personatges, altres llocs, èpoques passades o relats futuristes. N'hi ha que et captiven per la seua sensibilitat, per la seua trama o senzillament per la seua bona literatura. Però n'hi ha d'altres que t'arriben com una revelació, com si estiguessis esperant aquelles paraules escrites per il·luminar-te el camí. Et transmeten un missatge que no et deixa indiferent, pareix escrit per a tu, per a aquest moment de la teua vida, en un llenguatge que no t'és estrany, unes paraules que ressonen dins el teu cervell i que acaben instal·lant-se al teu cor. I aquest és aquest tipus de llibre. L'estel fugaç de la portada ens vol mostrar el camí.
Des del pròleg em va captivar: "no fa falta molt per transformar el món sencer. Es pot començar amb allò més quotidià. Es pot començar amb el món que es té més a mà".
Una historia commovedora d'un noi de dotze anys, Trevor, que porta endavant un projecte per a l'escola encomanat pel seu professor de ciències socials, el Sr. Reuben St. Clair. Era un treball que havia proposat abans a centenars d'alumnes sense gaires resultats, va escriure a la pissarra: "Pensa en una idea per a canviar el món i posa-la en pràctica". Es tractava d'un treball voluntari amb l'objectiu que els alumnes es replantejassin el seu paper en el món i reflexionassin en maneres personals de modificar les coses.
I Trevor va idear una cadena de favors que canviaria el món: "Jo li faig un gran favor a tres persones. I quan em preguntin què poden fer per tornar-me'l, jo els dic que han de seguir la Cadena. Fer un favor a altres tres persones. Cada un d'ells ha de passar-lo a unes altres tres. Ja son nou persones que reben ajuda. I aquestes nou persones han de seguir la Cadena i fer un favor a vint-i-set més... vuitanta-un, dos-cents quaranta- tres, set-cents vint-i-nou, dos mil cent vuitanta set... uns números que en la setzena etapa ja haurien implicat unes 43.046.721 persones"...Una idea brillant d'un nen de tan sols dotze anys que a la ficció va canviar el món.
Un llibre que fa un cant d'esperança a la condició humana i que ens fa preguntar-nos: i per què no?
En una societat com la nostra, articulada com un gran mercat, en la qual les persones es relacionen cada vegada més com si de transaccions comercials es tractà, on tot s'hi val, on ens ensenyen que tot té un preu, en què una transacció té una contrapartida. El missatge d'aquest llibre no ens pot deixar indiferents. Pensem en aquelles coses que dia a dia donam sense esperar res a canvi, però no a les persones dels nostres cercles d'amics o familiars, sinó als desconeguts.
Un somriure, unes paraules dites sense compliments, donar una mà quan es necessita, no desviar la vista quan veim una injustícia o un maltractament, mostrar solidaritat, rebel·lar-nos contra la passivitat, pensar que no podem fer-hi res.
Pensem en aquells moments de les nostres vides que hem rebut l'assistència desinteressada de persones que ens han ajudat a creuar els nostres deserts existencials. Veurem que han estat moltes les persones que ens han mostrat el camí, que ens han reconfortat, que ens han ajudat a sortir del forat, que ens han curat les ferides i ens han fet volar de nou.
No estic parlant de grans coses, poden ser petits gestos, detalls quotidians del nostre dia a dia a les nostres respectives feines, en les relacions que establim... aquí també podem fer-hi surar aquest missatge.
Record un fet quan el meu fill tenia uns dotze anys. Apassionat pel bàsquet i en concret per la Penya: el Joventut de Badalona, vaig pensar de fer-li el regal més desitjat: anar a veure amb un amic un partit del play-off a la seua pista. Vaig trucar a una oficina bancària del voltant del pavelló de Badalona i vaig preguntar a la persona que em va atendre com ho podia fer per aconseguir una entrada per a aquell partit. Fins aquí, tot normal. La contestació hauria pogut ser asèptica i fer-me adreçar a les taquilles del club. Però aquí està l'extraordinari de la seua resposta: no tan sols va aconseguir les tres entrades -invitacions- sinó que ens va posar en contacte amb el vicepresident del club, que ens va rebre a ca seua per acompanyar-nos a Montigalà, on vàrem poder gaudir, junt a la seva família, d'aquell magnífic espectacle per acabar la jornada coneixent Badalona acompanyats per un dels fills, que ens va passejar per tota la ciutat.
Vegeu com de fàcil pot ser canviar les coses, tan sols es necessita voler-ho fer i no esperar a Nadal per posar cara i colors de festa i carregar-nos de bones intencions. Aprofitem cada ocasió, cada instant, i entre tots, qui sap si ho aconseguirem?