Faust

Un relat de: Esquitx

El meu amic es deia Faust.(o bé Afortunat, Sortós, Feliç, Venturós o Pròsper, segons ell mateix), i s'ho deia amb orgull. No ho confessava, però se li veia quan caligrafiava el seu nom i cognoms tot signant: Jordi Faust Welt, retenint l'alè pel gust de fer-.ho.
Sabia qui havia estat l'humanista del segle XVI, l'home caracteritzat per l'avidesa de viure, el terror del més enllà i la preocupació per la presència del diable en la vida humana. També sabia els noms dels llibres (i dels seus autors) que es van ocupar de Faust, sobre tot la tragèdia de Goethe, tan glorificada pels intel.lectuals de l'època, i tan poc entesa pel meu amic i descendent del mateix nom. Poc entesa i expressament menystinguda. Per principi, perquè així era el meu amic.
Parlava, sempre que trobava l'ocasió de fer-ho. I no precisament de la seva feina, sinó de filosofia.. Tenia la dèria de mofar-se de tots els pensadors que van escriure les seves idees sobre metafísica donant certes premises com a immutables. Naturalment, les premises no es podien basar en coneixements que no existien, i el problema, pels pensadors, era desembolicar les troques sense prou ciència. Substituir la ciència per fantasies era, amb paraules de Jordi Faust, el mèrit de cada filòsof.

I era un mèrit notable-deia Faust-perquè les seves troballes apoteòsiques se les creien, i les volien imposar.
Shopenhauer, per exemple, escriví, concursant a iniciativa de l'Acadèmia Noruega, un llibre sobre "el lliure albir", l'any 1838, que va merèixer ser premiat amb Medalla d'Or. Tenia aleshores cinquanta anys. Feia uns anys que havia fracassat com a professor i que era menystingut per la intel.lectualitat de la seva època. Hegel l'havia postergat, acollint totes els aplaudiments. Contra ell, doncs, i tots els seus acòlits descarregà Shopenhauer la seva fúria. Fins que el premi de Noruega l'induí a lluitar "a favor propì", com a vaniutós que era. L'Acadèmia Danesa rebutjà, tanmateix, la seva obra -en un concurs on tan sols s'hi presentà ell- que era una continuació de la presentada a Noruega. El resultat fou la desesperació del geni i l'atac furibuind contra l'Academia Danesa i tots els filòsofs que li feien costat, que eren la immensa majoria.

Parrafades com aquesta jo les sentia sovint, suposo per què: Perquè jo l'escoltava i posava interès en el que deia, fent-li, ara i adès, preguntes que l'estimulessin a ampliar les seves explicacions, o a llegir per acréixer els seus coneixements, qualsevol que fos la matèria de què tractés, en tant no formés part de la seva vida privada ni de la seva professió. I com que aquell dia el vaig veure -o sentir- en vena retòrica, li vaig preguntar, què opinava sobre el què havia escrit Shopenhauer respecte del lliure albir, el treball del seu premi.
Jo podria afirmar que l'home s'estarrufà de goig de poder explicar-se. El com ho féu, sense una interrupció meva, ho intento transcriure seguidament.

Oh, amic! El llibre és un model de reunió de disbarats raonats. Tot ho explica i tot ho demostra.
Comença definint què és la llibertat, per si el lector no ho sap. La llibertat és l'absència d'obstacles: físics, intel.lectuals o morals. Físicament, s'és lliure quan es pot obrar segons la pròpia voluntat. Aquest és l'atribut de tot ésser viu. Però... és lliure la voluntat? No depèn la voluntat de la "necessitat"? I què és la necessitat? Oi que el necessari és allò que resulta d'una raó suficient? Aquesta raó suficient pot ser matemàtica o física, esdevenint el què en diem una "causa"; o pot ser lògica (com la conclusió d'un sil.logisme un cop donades les premisses). Però sempre la necessitat quedarà justificada perquè les raons suficients són totes obligants.
Així, doncs, la llibertat, que es caracteritza per l'absència de necessitat, no pot dependre de cap causa, o sigui de cap raó suficient, i si no en depèn haurà de definir-se com a casual.
Si apliquem aquesta raonament a la voluntat de l'home, en resulta que les seves manifestacions no poden estar determinades per causes, perquè si aquestes existissin, hi hauria raons suficients per ser necessàries i, per consegüent, els actes deixarien de ser lliures.

-Per favor, Faust, no segueixis. Si vull llegir, ho faig tot sol, sense que ningú em reciti res, i, recitant, no em deixi temps per a pensar. Jo volia saber una opinió personal, teva, no que em recordessis els teus coneixements...

-La teva observació és un contrasentit. Si vols saber una crítica, jo, en primer lloc haig d'exposar el que em proposo criticar. I ho estava fent. Però tu, com molta gent, no acceptes converses erudites. A tu et basta las xerrameca. Adéu!

Així acabaven algun dia les seves prèdiques. Excep-cionalment.
Uns dies més tard, en tornar-nos a veure, comentant el meu destret de l'última entrevista, vaig sortir d'estudi preguntant-li per què eludia sempre les converses sobre les famílies i sobre les persones... fins i tot la seva.família i la seva persona. Parlant de la gent, o de nosaltres mateixos, no ens preocuparia la filosofia. La gent senzilla té aquesta virtut. I el no saber, els permet ser feliços.
Aquell dia m'explicà el drama, que tenia que veure, en part, amb el drama del seu cognom.

La meva tragèdia va arribant perquè no puc trobar el meu diable, el del pacte amb els Fausts d'aquest món. L'invoco amb totes les màgies en què el diable diuen que ha de ser invocat, però no m'apareix. I jo no em puc valdre d'ell per fugir del meu drama de cada dia. Que és, naturalment, el meu matrimoni. Un matrimoni de fa uns anys, que va ser un malencert abans de començar, un fracàs estrepitós a la lluna de mel, i una frustració absoluta després, i sempre.
Vaig fer esforços fora mida per a no casar-me... i em vaig casar. Vaig intentar educar la meva dona, absolutament en tot, i no ho vaig aconseguir en res. Vull viure lluny d'ella, i no puc. Sempre sotmès als seus antulls, em fa seguir els camins de l'amarguesa. No ens enetenem en res. ¿I com podríem entendre'ns, si ella ni tan sols pensa! Ella mana: això sí.
Mana, contraposant-se a tots els meus desitjos i criteris. Mana, amb el seu despreci, fent, o ordenant fer, tot allò que intueix que podria ser la meva voluntat. Mana, eludint parlar de qualsevol cosa que podria interessar-me, especialment tot el que podria tenir relació amb la meva feina, com l'art o qualsevol tasca que comporti sentiment, gust, o plaent exquisidesa.
Si cregués de debò amb el diable, aquell a qui busco i no trobo, imaginaria que el pacte no el podrà fer amb mi perquè l‘ha fet abans amb ella.

Però, us preguntareu, qui és ella que és capaç d'un semblant domini?
Doncs, us ho diré: és la dona més dolça, més amable, més agradosa, més deferent, nés cordial, i de tracte més afectuós que mai haureu trobat. Amb la gent que ella aprecia, això sí; que és, emperò la majoria. Tanmateix, anb la gent que arriba a despreciar -per causes, en general, desconegudes- es converteix en una serp verinosa que cal témer. El verí el segrega -i injecta- amb minses frases sense importància, sense que, de moment, hom se n' adoni. Com a mínim, quan el condemnat parla, encara no ha acabat ni la primera frase que ja sent un mormol que ve a afirmar, baix baixet, que allò que dirà ni ho sap, ni tè cap interès, i que serà, en tot cas, una bestiesa. La meva reacció és, naturalment, parlar del que ella no entengui ni un borrall, i com que la filosofia li escau per inculta, jo en parlo. Tant, com per haver-me acostumat a distreure'm llegint aquesta disciplina i parlant-ne arreu. Un vici que no és tan dolent com d'altres.

Deia, abans de fer el punt i apart, glòries i gràcies de la Meritxel.la, que així es diu, o es fa dir, la verguejaire. Tot i que sense detalls de la conducta, poc s'entén un cas de capteniment tan extraodinari.
El matí, hom es lleva.
-Bon dia, dic a la dona.
-Bo, ho serà per tu... no per les que treballem com esclaves pels amos que ni ens paguen ni ens ho agreixen...
-Si. Tens tota la raó, Meri...
-L'esmorzar te'l fas tu. Jo ja he acabat de fer-te'n. Ja ets prou gran per a saber fer-te un cafè, tot i que amb la teva incapacitat de fer res bé, dubto que esmorzis mai més a gust...
Hom esmorza el què pot, i com pot.
-Me'n vaig a treballar, -dic a la dona tot sortint de casa.
Ella em mira despectivament, sense contestar-me.
Quan ja sóc al replà de l'escala, em diu tot cridant:
-No vinguis a dinar, que no en faig. Tinc feina a altres llocs, jo, avui...
Dino a fora, naturalment, aquell dia. I el més notable és que aquell dia tampoc hi hagué sopar. La feina que tenia a altres llocs no la va acabar la Meritxel.la fins a la matinada.
Passen els dies, sense comunicació de cap mena.

-Perdona la interrupció, amic meu. Et voldria preguntar per què no et separes d'ella,. o et divorcies, o prens una determinació definitiva? Una vida així, no té sentit...
-¿Com vols que em separi, si quan ens vam casar vaig dipositar tots els meus estalvis a nom seu, i el poc que cobro amb el meu art, quan cobro alguna cosa, va al seu compte corrent? Les coses són com són, i no com voldríem que fossin, amic.
-Però... i la vostra vida sexual?
-No... Això no. Jo, de sexe, res. Va ser el nostre pacte, saps?... Bé. Deixem el tema. Ja ens veurem un altre dia... Adéu!

Em sembla que no li vaig contestar res. L'admiració em deixà desconcertat.

Comentaris

  • el poder dels diners[Ofensiu]
    somiserem | 31-10-2005 | Valoració: 10

    Aquest relat m'ha fet pensar en la relació llibertat-diners. Crec que la llibertat i els diners són directament proporcionals.A més diners, més llibertat.
    Relat molt ben trobat, tant en l'exposició com en el contingut.

  • Sant Antoni gloriós ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 26-10-2005

    quina dona la Meri ... mare meva, com sempre els teus escrits molt interesants, com estàs ?

    Una aferrada

    Conxa

l´Autor

Foto de perfil de Esquitx

Esquitx

117 Relats

175 Comentaris

134320 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Felanitx,1920
Barcelona, 1924 i següents.
La guerra, amb els republicans.
Camp de concentració.
Més guerra, amb els "nacionals".
Esudià pintura... i pintà.
Estudià matemàtiques... i en donà classes durant 25anys.
Estudià arquitectura... i construí centes de cases a Catalunya i, poques, a Mallorca.
Féu el doctorat... i té el títol de Doctor.
Aprengué a escriure... i escriví.
Publicats, fins ara, alguns llibres, un dels quals és "Cascarrulles.40 anys 'arquitecte".
!998. ISBN-8489698-1 DL B-12.572-98