La mateixa soledat de sempre

Un relat de: mirrina

Sentia que la seua vida era un cercle. Sempre era el mateix, sempre vivia les mateixes històries, sempre es repetien les mateixes situacions, sempre escrivia sobre el mateix. Qualsevol de les seues obres podria haver-se anomenat: la soledat. Per què sempre recorria al mateix tema? Se sentia realment tan sola com per escriure sempre sobre açò? O només es feia creure a ella mateixa que estava sola perquè així li era més fàcil escriure? No ho sabia, i tampoc trobava la manera d'esbrinar-ho.
La seua vida va canviar lleugerament quan va conéixer Andreu. Era un xic prou normal: d'estatura mitjana, pel curt i una miqueta rull, ulls marrons. Però no sabia per quina misteriosa raó, se sentia atreta per ell. L'havia conegut a la classe d'italià. Era el tercer any que ella estudiava aquesta llengua. Andreu s'havia traslladat des d'un altre centre. Des del moment que el va veure entrar a classe, no va poder deixar de mirar-lo. Teresa no era una xica especialment tímida, però al principi sempre li costava que la gent s'apropara a ella. I és que no tenia un cos dels que atreuen fàcilment la gent, especialment els xics.
Durant la primera setmana de classes no es va atrevir a dir-li res més que bon dia. Però eixe mateix dissabte va eixir a pegar una volta per la ciutat. Els seus amics sempre tenien coses a fer i aquell dissabte en concret, cap d'ells va voler anar a prendre ni un trist café. Però ella se sentia ofegada a casa i va pensar d'anar-se'n tota sola. I així ho va fer. Li havien parlat d'una nova cafeteria que estava al centre de la ciutat i es va dirigir cap allà.
Va demanar un capuccino, com sempre feia, i va seure en una taula de les del racó. Havia agafat un llibre de casa, ja que pensava passar tota la vesprada allí perquè tampoc no tenia res millor a fer. Estava totalment absorta en la lectura quan, de cop i volta, una veu la va fer tornar a la realitat. En alçar la vista, va veure que qui li parlava era Andreu.

-Perdona, que puc seure ací amb tu? -li va dir ell molt amablement.
-Sí, és clar. Seu. -Quina vergonya. I si Andreu nota que em sent atreta per ell?
-És que en entrar, t'he vist ací seguda, i he pensat que potser no t'importaria passar una estona amb mi. Tinc entés que tu ets d'ací i com que sóc nou a la ciutat, potser tu em podries ajudar una miqueta. No conec gairebé ningú, ni tampoc conec cap lloc.

Al principi ella estava un poc tallada, perquè mai li havia passat res semblant, però poc a poc, va anar trobant-se més agust, ja que Andreu era un xic realment agradable. Van estar xarrant de tot un poc. Teresa es podia passar hores i hores xarrant, perquè li encisava parlar. Van estar un parell d'hores i gairebé sense adonar-se'n, era ja l'hora de sopar.

-Potser t'abelliria anar a sopar amb mi. Ma casa està molt buida i realment no vull tornar-hi. A més, la teua companyia és molt agradable. No sé, si vols. Encara que segur que tindràs ja altres plans.
-No, precisament avui no tinc res a fer. Els meus amics estan massa atrafegats. Si vols, podem anar a un restaurant italià que conec que fan coses molt bones.
I allí es van dirigir. Teresa estava com en un núvol. S'estaria sentint ell tan agust com ella?

Aquesta xica té alguna cosa d'especial. Ja ho vaig notar el primer dia en veure-la a classe, però ara que he estat xarrant amb ella, realment puc percebre que és especial. Amb altres xiques és difícil parlar durant tanta estona perquè se'ns acaben els temes de conversa i no queda altra opció que acomiadar-me d'elles per sempre o anar-me'n al llit, amb elles, vull dir. Però amb Teresa puc parlar. No sé si alguna vegada m'havia passat amb cap xica. Potser és perquè per Teresa no em sent atret. O almenys, no fins ara. Clar, no és fàcil sentir-se atret per ella. Bé, fàcil no seria la paraula. Sí, quan la mires als ulls, si et fixes en la seua fisonomia, és bonica. Però no té el cos adequat. Vull dir, no és que no siga adequat, però no és precisament una top model. Clar, és fàcil dir que el físic d'algú no és important, però siguem sincers, el primer que veus en una persona, és l'exterior. Si jo no haguera estat tan sol, mai en la vida m'hauria apropat a ella. O potser sí, però no amb més intencions que ser companys de classe, o fins i tot amics, però mai l'haguera vist com una xica. Però ara que l'he coneguda, no sé, ja no m'importa tan el seu físic. Però clar, què pensarien els meus amics si em vegeren amb algú com ella? Segur que riurien. Ays, els homes som tan simples! O potser tan complicats! Ens deixem influir massa per el què diran. I què si Teresa és grossa? A mi m'atrau, és molt simpàtica, puc xarrar amb ella. Què més vull? Què pensaria ella de mi si sapiguera el que estic cavil·lant? A més, no li he preguntat si té parella! Clar, ni m'ho he plantejat. És grossa, no té parella. Com he pogut ser tan cruel? No li vaig a tirar la culpa a la societat, però en part la té. Si tots forem més oberts de ment...Però clar, si tampoc no hi ha ningú que s'atrevisca a fer una primera passa. I si fóra jo aquest? Però si algú ja se m'ha avançat? No, segur que no. Sinó no estaria ella tota sola un dissabte per la vesprada i per la nit, no? Hosti, com tarda! Crec que fa mil anys que se n'ha anat al bany. Bé, de fet no fa tant. Al bany de les dones sempre hi ha cua. Però és que ja tinc ganes que torne i poder seguir coneixent-la.

Si alguna vegada algú arribara a estimar-me, m'agradaria que fóra com Andreu. Hem estat tota la vesprada parlant, i se m'ha passat el temps en un bufit. Però clar, com s'ha de sentir ell atret per mi? Quines ximpleries penses, Teresa? Sempre igual, eh? A més, ara aniré, li ho contaré als meus amics i començaran a omplir-me el cap de pardals. Ja m'ho conec de memòria. Si? De veres? Quin xic més amable! I t'ha dit d'anar a sopar i tot? Jo crec que li agrades. I llavors jo, com li he d'agradar? I si li agrade, què? Mai s'atreviria a dir-m'ho. Què pensaria la resta de la gent? I ells, sempre la mateixa història, eh? Mira que n'ets, de pesaeta! Per què no li has d'agradar? I ara, ja tots a l'hora, perquè ja sé el que ve després, si realment li interesses, t'ho dirà. I sinó, i ara ja quasi cantant, amb la banda sonora i tot, i els cors inclosos, ell s'ho perd! Hosti, fa mil anys que estic al bany. A veure si es pensa que m'he perdut o he fugit o alguna cosa. Bé, tampoc fa mil anys. Però se'm fa tant llarg estar ací, quan sé que ell està fora esperant-me!

Ja ve. Què bonica és! M'està somrient i se'm cau la baba. Sóc imbècil. Crec que m'estic enamorant. Però si l'acabe de conéixer! Serà cert això de l'amor a primera vista? Crec que sí. Però, i si té parella? Ara de veres que m'ho estic plantejant.

-Perdona que hage tardat tant. Però als banys de les dones sempre hi ha cua.
-Tranquil·la, no passa res. -Què faig? Li pregunte si té parella? Ays, no sé què fer. Està esperant que jo parle, perquè faig cara de voler parlar. Vinga, vaig a dir-li-ho. -Per cert, ja que estem, no t'he preguntat si tens parella ni res. Perquè potser no li farà gràcia que hages eixit a sopar amb un altre xic. -Crec que no he triat les paraules adequades, però ara ja ho he dit. Ja està.
-Doncs no, no en tinc. -M'està preguntant si tinc parella? Serà que potser estiga interessat en mi? No, no pot ser. Però llavors, per què m'ho ha preguntat. Què li dic? Està esperant que seguisca parlant. Hosti, m'he quedat sense paraules. Què fort! Jo m'he quedat sense paraules. Mira, ara em fa gràcia. Però no puc riure, perquè potser es pense que ric d'ell. Què faig, què faig? Què li dic? Ja ho tinc! -I tu ne tens?
-No, tampoc no en tinc. -Serà una bona senyal que ella també m'ho haja preguntat o serà senzillament perquè és el que tocava? Crec que els dos estem una miqueta tallats.

En aquells moment va anar el cambrer a veure què era el que volien. Els dos ho van agrair perquè s'havien quedat una miqueta tallats.

Què em demane? Sempre que vinc ací em demane lasanya. Però, i si em demane amanida? No sé, és el que fan sempre les altres quan hi ha algun xic que els interessa prop. Se veu que queda millor que demanar lasanya o qualsevol altra cosa. Però realment el que m'abellís és la lasanya.

Espere que no es demane amanida perquè estic jo ací. No entenc perquè les xiques fan això. Sempre es demanen amanides o poc menjar, com dient, ei, no et preocupes, que no em faré grossa. M'abellís una altra cosa, però quedaré bé amb tu i em demanaré amanida, xic, no et preocupes que sempre tindré aquesta figura tan esvelta. Bé, i què em demane jo?

Crec que vaig a ser sincera. Mira, si s'ha d'espantar de mi, igualment ho farà. Si no li interesse, que és el més probable, li donarà igual el que em demane. I si li interesse, haurà d'anar acostumant-se a saber què és el que m'agrada i què és el que no. De fet, vaig a recomanar-li la lasanya, que ací sempre la fan bona.

-Si no saps què demanar-te, jo et recomane la lasanya. Sempre els ix molt bona. Jo vaig a demanar això. -Ja ho he dit.
-Doncs que ne siguen dues. -M'alegre que haja sigut sincera. Cada segon que passa m'agrada més.

Van sopar i van seguir xarrant molt animadament. Els dos estaven a gust de veres i no volien que acabara aquella nit. Però cap dels dos sabia què fer.

Jo no estic acostumada a eixir amb xics. De fet, és la primera vegada que sope amb un xic tota sola. Bé, amb un xic que no siga amic meu, és clar. Crec que hauria de ser ell qui diguera alguna cosa. A més, segur que ja se n'ha adonat que m'interessa. Si ell també ho està, que crec que no, però ja no estic del tot segura, ha de ser ell qui ho diga. Jo no li vaig a dir res, perquè em moriria de la vergonya. I segur que si li ho dic pensarà que estic desesperada. I no ho estic. Sola, sí; desesperada, no.

No sé què dir-li. Vull seguir xarrant amb ella. Potser podria convidar-la a anar a ma casa, però clar, ma casa està una miqueta buida i encara hi ha caixes pel mig sense desfer. I si li dic d'anar a prendre una copa? No, no m'abellís anar a cap lloc ple de gent, de fum i de soroll,
on és impossible xarrar. Potser el millor és no dir-li res, eixir del restaurant i cadascú cap a sa casa. Ja ens veurem dilluns a classe. A més, podem quedar el cap de setmana següent. Però, i si no li dic res i ella es pensa que ell no estic interessat en ella? Què m'està passant? Mai m'ha costat decidir-me tant en proposar-li alguna cosa a una xica. Però és que amb Teresa és diferent. He de decidir-ho ja. Estem a la porta, és el moment. O li dic ara d'anar a algun lloc o se'm passarà el moment.

Mira, ja estem a la porta i no m'ha dit res. Com he pogut ser tan imbècil i arribar a pensar que ell podia estar interessat en mi? Sóc impossible. Sempre igual. M'il·lusione de seguida i clar, després la trompada sempre és més forta. Bé, ha estat una vesprada molt agradable, un sopar molt bonic, però ací s'ha acabat, segur.

Li ho dic o no? Ja no ho puc posposar més. A veure, ella m'agrada. És una xica molt agradable, intel·ligent, he parlat més amb ella una vesprada que amb algunes de les xiques amb les que he estat mesos. A més, és molt bonica. Però clar, jo crec que ella està interessada en mi, si no, no haguera estat tan disposada a passar el temps amb mi. I clar, si ara li dic d'anar a cap lloc, o de venir a ca meua, això vol dir que ens besarem. I potser passarà alguna cosa més. I si passa, crec que m'enamoraré. Però què dirà la gent? No m'hauria d'importar, però no ho puc evitar. He de decidir-ho ara. A més, de moment, només m'agrada. Si he de passar d'ella, ara és el moment, abans que m'enamore i no puga ja fer-hi res. Hi ha moltes xiques al món i segur que ne trobe alguna amb la que podré parlar i sentir-me tan bé com amb Teresa.

-Bé, doncs jo he de marxar ja cap a casa. Encara tinc totes les caixes del trasllat pel mig i demà m'hi hauré de posar. No em convé gitar-me massa tard. -Crec que m'estic equivocant. -Moltes gràcies per tot, per passar la vesprada amb mi i per dur-me a aquest restaurant. És realment bo.
-De res, Andreu. Ha estat un plaer. Feia temps que no xarrava durant tantes hores amb ningú. Bé, doncs, ja ens veurem dilluns a classe, no? -Ja sabia jo que passaria açò. Per un moment he pensat que ell s'interessava per mi, però no. A veure, seguisc sent grossa. No m'he aprimat durant la vesprada. Era impossible que ell es fixara en mi. Si ningú no ho fa, per què ho hauria d'haver fet ell?

Li he dit adéu, però no puc deixar de pensar en ella. Sóc un imbècil! Com he pogut deixar que se n'anara? Vaig a buscar-la. M'ha dit que marxava cap allà. Segur que si m'afanye, encara puc agafar-la. Vaig cap allà.

Tinc ganes de plorar. Per què sempre passa el mateix? Per què ningú no em vol? Jo crec que sóc bona persona. No li faria mal ni a una mosca. Sóc tolerant i oberta de ment. Què més volen ells? Ja sé què és el que volen. Volen una top model. I jo no ho sóc. Jo pensava que si algun dia algú em coneixia i xarrava amb mi com ho hem fet Andreu i jo, potser s'enamorara de mi. Però ja veig que no. No només em falla el cos, també em falla l'interior. Quina merda! Estic sola i moriré sola. Eixa gent que ve per allí no són els de classe? Sí, ho són. Segur que van de festa. Doncs també m'haurien pogut avisar. Els saludaré i avant. Ale, adéu. Passeu-ho bé.

Només he d'accelerar el pas i podré agafar-la. Mira, eixos que vénen per allí són els de classe. No tinc ganes de xarrar amb ells, he d'afanyar-me per trobar Teresa. Què volen ara? Diuen que l'han vista. He sentit bé? M'han dit, ei, acabem de veure a Teresa, la xica eixa que també ve a classe d'italià. Ja saps, eixa que està grossa. Anava tota sola. Normal, qui voldria anar amb ella? I han rigut tots plegats. M'han dit d'anar amb ells a un pub que estava al cantó.

Són les 4 de la matinada. Acabe d'arribar a casa. El pub estava bé, però hi havia massa gent i massa fum. No m'ho he passat malament del tot, però no he deixat de pensar en Teresa ni un segon. Segur que m'odia.

Mmmmm, no sé com posar-li de títol a la història aquesta. Utilitzar els nostres noms no m'agrada. No sé. Definitivament no l'odie. És normal que no m'haja dit res d'anar a prendre alguna cosa. Sóc grossa. No, no és un bon títol. Això és una realitat. Al menys, he tret alguna cosa positiva. He escrit una nova història. I clar, com sempre parla de la meua soledat. Això, és. Ja ho tinc. El títol, la mateixa soledat de sempre.

Comentaris

  • Ara ja...[Ofensiu]
    rnbonet | 19-10-2005

    ... una història... Una història intimista, però "argument", al cap i a la fi!
    M'ha agradat molt el joc de veus: xicona- narradora, protagonista masculí, protagonista femení, i com els ha entrellaçat...
    Un "però" xicotet: potser massa reiterativa i massa lenta la acció, el devenir dels fets.
    En general, bé. Quasi un 9... A l'altre, que de segur n'hi haurà, no?
    Hala! No et queixaràs per manca dels meus comentaris...
    Salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mirrina

mirrina

7 Relats

26 Comentaris

11329 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
El meu nom real és Laura. Vaig nàixer a Castelló el 1984 i des de ben petiteta sempre he escrit.
Les coses canvien. Diuen que amb els anys guanyes experiències noves que t'enriqueixen i t'ajuden a poder escriure coses millors o més madures. Però, fins a quin punt són importants les experiències si en créixer perds la innocència de la infantesa?
Els cops de la vida et fan forta, diuen, però poden anar fent també un forat a dintre teu per on s'escolen totes les coses que et passen, tant les bones com les dolentes. Potser per això escric, per poder capturar-hi aquests moments recents, abans no se'ls endugui el forat de l'experiència.
Que no morgue la paraula MAI!

Si algú vol ficar-se en contacte amb mi:
lauraprades@hotmail.com