Quan demà ni hi estigues

Un relat de: mirrina

No recorde el dia que et vaig conéixer, però estic segura que tu sí que ho recordes. Jo estava malalta i estic segura que tu vas tenir cura de mi, amb el mateix amor que després m'has seguit demostrant.
Tampoc recorde la primera vegada que vaig anar a ta casa, però sí que recorde tots els estius que després vaig anar-hi, com em despertaves pel matí, com em demanaves que t'ajudara a fer el dinar o a netejar. Les vesprades mortes jugant a cartes, ja fóra a casa, com baix al carrer de darrere, on estan els garatges. El entrepans que em feies per berenar. Recorde cada minut com si el poguera tornar a viure ara mateixa.
No tots van ser moments dolços, també hi va haver alguna petita discussió, però res d'importància. Ja ho saps, jo sempre et defenia a tu. No m'importava que fóra la resta de la gent la que tenia la raó, jo sempre et feia costat a tu.
I avui me n'he adonat, de cop i volta, i de la manera més cruel que a vegades té la vida per fer que ens donem conter de les coses, que no sempre estaràs ací. Que un dia agafaràs el teu amor i te l'emportaràs, diràs, ja hi ha prou, no vull seguir. I ara veig que eixe dia està més a prop del que em pensava, del que mai m'haguera imaginat. Ara ets tu la que està malalta, i sóc jo la que he de tenir cura de tu. Però estic tant lluny!
Com serà la vida sense tu? Sense les teues manies, que ne tens moltes? Sense totes les vegades que et faig renegar? Sense tots els somriures que sempre aconseguisc treure't? No m'imagine la vida sense tu, però ara m'he de fer a la idea.
Però tu sempre estaràs ací amb mi, sense acabar de comprendre on me'n vaig ara i per què. Jo sé que tu no vols que jo patisca. Però com no he de patir sabent el que sé? Com no he de patir sabent que te n'aniràs més prompte del que jo havia imaginat, i mil vegades més prompte del que m'agradaria? Sé que no puc demanar-te que te quedes, ací no tens tu l'última paraula, ni jo tampoc. No puc canviar les coses. No puc fer-hi res per detenir la teua partida.
I quan demà no hi estigues, què faré jo sense tu? Com podré continuar vivint sense tu, àvia? Com ho faré? M'has ensenyat moltes coses, però no mai m'has ensenyat a viure sense tu.
Però has de saber una cosa abans de marxar. Quan demà no hi estigues, et recordaré, recordaré tots els bons moments i esborraré els roïns, que han sigut ben pocs. Quan demà no hi estigues, serà com si hi estigueres, perquè la teua vida ha sigut de les que deixen empremta.
Quan demà no hi estigues, iaia, te seguiré estimant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mirrina

mirrina

7 Relats

26 Comentaris

11336 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
El meu nom real és Laura. Vaig nàixer a Castelló el 1984 i des de ben petiteta sempre he escrit.
Les coses canvien. Diuen que amb els anys guanyes experiències noves que t'enriqueixen i t'ajuden a poder escriure coses millors o més madures. Però, fins a quin punt són importants les experiències si en créixer perds la innocència de la infantesa?
Els cops de la vida et fan forta, diuen, però poden anar fent també un forat a dintre teu per on s'escolen totes les coses que et passen, tant les bones com les dolentes. Potser per això escric, per poder capturar-hi aquests moments recents, abans no se'ls endugui el forat de l'experiència.
Que no morgue la paraula MAI!

Si algú vol ficar-se en contacte amb mi:
lauraprades@hotmail.com