Exili

Han passat més de quinze anys i encara recordo amb claredat la impressió que em va causar el poble el dia que hi vam arribar. Jo en tenia vuit, i la meva vida sempre havia transcorregut entre els carrers barcelonins. Però coincidint amb els primers conflictes que desembocarien en la Guerra Civil, les oficines on treballava el pare van tancar i, al trobar-se al carrer i amb la guerra a punt d'esclatar, no ens va quedar més remei que traslladar-nos al poble de la mare. El pare era una persona malaltissa i anava una mica coix per problemes de salut a la infància, així que no el cridarien al front.
Hi vam arribar amb tren i cotxe de línia la primavera del 36. Érem dos adults, dues criatures i mitja, ja que la mare tornava a estar embarassada, tres baguls i un parell de bosses. Recordo que a en Josep, el meu germà gran, li van donar instruccions de no deixar-me anar en cap moment mentre durés el viatge. Quan vam arribar, i després de baixar tot l'equipatge, vaig mirar al meu voltant. La carretera quedava una mica elevada sobre un turonet i d'allà estant veia tot el poble als meus peus. Al centre s'alçava, majestuós, el campanar i les cases s'apilaven al seu voltant, com si totes volguessin tocar les parets de l'església, però respectant un espai per a que la construcció respirés, la plaça del poble. Cap als afores, les cases quedaven més separades les unes de les altres, i també eren més grans. A la meva dreta, fins i tot hi podia comptar tres o quatre masos, tot i que jo llavors no sabia què eren aquells casalots. A mà esquerra, una visió que em va provocar una esgarrifança: en una petita elevació del terreny hi havia el cementiri del poble, una extensió, per a mi infinita, de nínxols grisos. Més enllà del cementiri, una espessor verdosa senyalava l'inici d'un bosquet. Estava tan embadalida que no em vaig adonar que havia arribat més gent fins que en Josep em va tibar la mà. Allí mateix vaig conèixer la família: l'oncle Ramon, el germà de la mare, la Margarida, la seva dona, i els seus tres fills, els meus cosins, de deu, set i quatre anys.
La mare em va dir a cau d'orella que fos educada, i em va empènyer cap a ells per a què els saludés. Els tiets em van abraçar efusivament, però dels cosins, l'únic que va mostrar cert interès va ser en Martí, el mitjà. En Roger era massa gran per fer-me cas, i la Montserrat, massa petita per adonar-se de res.
-I tu com et dius? - em va preguntar en Martí, amb aquella veueta.
-Núria, i tinc vuit anys - vaig dir vantant-me de ser més gran que ell.
Però aviat va quedar clar que tot i ser més gran, allà l'expert era ell, que coneixia tot el poble i rodalies, no com jo, que era completament novella en la vida rural.
Mitjançant l'oncle, havíem comprat una casa bastant gran a pocs carrers de la plaça de l'església, el centre vital del poble. Després de deixar els paquets, els grans van començar a distribuir l'equipatge i endreçar. Als petits, com que fèiem més nosa que servei, ens van enviar a escampar la boira, demanant a en Roger i a en Martí que ens ensenyessin el poble. De manera instintiva, en Roger i en Josep es van ajuntar per una banda, i en Martí jo per una altra.
Va començar ensenyant-me la casa on vivien ells. Estava al carrer de sobre del nostre, i quedava més a prop de l'església. Després, seguint-ne un de perpendicular, vam arribar a la plaça. Enfront nostre, a l'altre banda, hi havia l'església, i des de la posició que ocupàvem se'n veia la façana principal i la base del campanar.
- Aquí hi ha l'església. Oi que és gran? - vaig notar que ho deia amb un punt d'orgull, i vaig estar a punt de parlar-li de la Catedral de Barcelona, o de Santa Maria del Mar, però me'n vaig desdir.
Després em va ensenyar altres punts importants del poble, com ara l'escola, i els llocs on es reunia amb la seva colla d'amics. Abans d'anar a dinar vam voltar una estona pels afores, em va dir el nom de cada mas i a qui pertanyia, vaig entrar per primer cop al bosquet, però vam passar de llarg del cementiri.

Al cap de poc d'haver arribat vaig començar a anar a estudi. Em van posar al mateix grup que en Martí, i cada dia anàvem i veníem junts. Aquella primera època m'enyorava molt de Barcelona: de les meves amigues, de la meva escola i de la meva mestra; dels nostres jocs, i dels nostres racons secrets. Tot era tant lluny que, inconscientment, vaig centrar tota la meva atenció en l'amistat d'en Martí: ell escoltava fascinat les coses que jo li explicava de la ciutat entre joc i joc, i mai no es cansava de sentir com n'eren d'alts els edificis i de gran el mar. I jo, per la meva banda, cada dia aprenia a viure d'aquella manera tant diferent.
De bon matí la mare ens llevava i ens enviava a buscar la llet a la granja més propera. Llavors esmorzàvem i anàvem a classe. L'escola era un edifici gran i no gaire bonic, una mica apartat del centre. Carregant el llibre, la ploma i el pissarró, fèiem camí, fes el temps que fes. La mare no ens deixava faltar-hi mai, a no ser que tinguéssim febre, ja que deia que els estudis eren molt importants per a una persona: si era un noi, per a que tingués un bon ofici, i si era una noia, per a casar-la bé. Anàvem a casa al migdia per dinar, i a la tarda hi tornàvem una estona més. Durant les classes i les anades i vingudes, vaig conèixer la quitxalla del poble, amb la que ens trobàvem a la tarda per jugar al carrer. Passàvem el temps lliure entre la plaça del poble i el bosquet, entretenint-nos amb tota mena de jocs fins al vespre. Havent sopat ja no ens deixaven sortir més, llavors ens quedàvem amb la família fins a l'hora d'anar a dormir. Normalment estàvem a la cuina, vora la llar, des d'on escoltàvem la ràdio, per on ens arribaven noticies de la tensió política del moment. Els pares i els tiets estaven neguitosos, però nosaltres no ens n'adonàvem gaire.

Quan va venir el bon temps, i va acabar l'escola, anàvem cada matí a banyar-nos al rierol del bosc, i les tardes les passàvem anant amunt i avall del poble. Una nit de mitjans de juliol, després de sopar, ens vam reunir un cop més tota la família al voltant de la ràdio. Les noticies d'aquella nit, però, eren diferents. Les guarnicions de l'exèrcit que estaven a Àfrica, havien fet un alçament militar contra la República, al qual es van anar afegint les tropes de diversos punts d'Espanya. Al cap de dos dies vam saber que la guarnició d'Àfrica ja havia creuat l'Estret sota el comandament d'un tal Sanjurjo. I a partir de llavors, més que mai, cada vespre els carrers es buidaven. Tothom es tancava a casa per seguir l'avanç de la guerra. Jo entenia poca cosa; les paraules traïció, cop d'estat, armament i militars, em semblaven xinès, però al cap d'una setmana del cop d'estat, vam començar a jugar a rojos i feixistes al carrer. Quan ho vaig explicar a la mare, va posar els ulls en blanc i em va preguntar a quin bàndol jugava jo. Li vaig dir,amb tota la meva innocència, que depenia del dia, ens repartíem en dos grups que no sempre eren iguals. Fins que es va adonar que els nostres jocs no tenien cap mena de sentit polític, no va respirar tranquil·la.
L'estiu va anar transcorrent lentament. Les noticies seguien arribant, també mitjançant gent que anava ocasionalment a la ciutat i s'assabentaven de coses. Tot i que els petits només sabíem que la guerra era entre feixistes i rojos, notàvem l'aire d'intranquil·litat, d'angoixa i de por.
Finalment, l'1 d'octubre va arribar-nos la noticia que Franco s'havia autodeclarat "Jefe del Estado y Generalísimo".
Nosaltres vam reprendre les classes, i els pares procuraven que féssim vida més o menys normal. Però res és normal en temps de guerra. Les noticies sobre els moviments de les tropes en diversos punts de la península ens omplien les nits, mentre que de dia fingíem no saber-ne res i preteníem viure amb normalitat. D'esquitllentes però, els grans es reunien pels racons per comentar les últimes novetats, els últims afusellaments o les últimes desaparicions.

El temps passava i semblava que la guerra mai arribaria a casa nostra. Tants mesos de sentir-ne a parlar, i quan van arribar els rojos i van endur-se el senyor mossèn, ningú se'n sabia avenir. Pobre mossèn Joaquim, tant bon home que era, comentaven les velles. I els homes les miraven amb una cara que deia: de la guerra no se'n salven els bons, sinó els forts. També van escorcollar d'altres cases, de famílies sospitoses de pertànyer a la Falange. A casa no hi van entrar, perquè com vaig saber més tard, els pares eren republicans, i quan vivíem a Barcelona havien pertangut a partits d'esquerres.
I mesos després vam tenir un altre ensurt, encara pitjor. El govern republicà havia anat retrocedint cada cop més cap al nord, i les tropes nacionals del que es feia dir "Generalísimo", van començar a recórrer pobles de camí cap a Barcelona. Van aparèixer de sobte, una freda nit del desembre del 38. Des del llit estant, vaig sentir tot de crits i remors a fora al carrer. Al cap d'una estona, un cop sec, com si haguessin esbotzat la porta. Vaig sentir com els peus de tres, quatre, cinc, deu homes recorrien l'interior de la casa de cap a peus. En un moment donat van obrir la porta de la meva habitació. Una llum tènue va entrar i jo em vaig fer l'adormida. Van tancar de seguida i van seguir escorcollant les altres habitacions. Vaig sentir el meu pare intentant imposar-se, els crits de la mare demanant entre plors, que se n'anessin, i les ordres dels soldats, donades en castellà, que jo amb prou feines entenia. Finalment em vaig adormir, amarant el coixí de llàgrimes.
L'endemà, quan em vaig llevar, vaig trobar la mare a la cuina, asseguda al banc, amb la mirada perduda entre les brases del foc a terra. Entre els braços sostenia en Miquel, el nostre germà petit, que tenia poc més de dos anys. Quan em va veure, amb veu monòtona i sense expressió, digué:
-Núria, s'han endut el pare.
I no va dir res més. Quan em vaig reunir amb el meu germà, vaig saber que a ell li havia dit exactament el mateix. Vaig córrer a tr
obar en Martí, el meu millor amic i confident, i em va dir que a casa seva no hi havien arribat a entrar, s'havien quedat al llindar de la porta fent unes preguntes rutinàries, segons li havien dit els seus pares.
I el pare no tornava, tot i que jo cada dia li preguntava a la mare on era, qui se l'havia endut i quan tornaria. Ella em mirava amb aquells ulls plorosos que va lluir tants dies i feia que no amb el cap, com volent dir que no podia respondre les meves preguntes, perquè ni tan sols ella en sabia la resposta.

Més o menys un mes després, un matí la mare ens cridà a mi i a en Josep i ens va dir que marxàvem. "On?" "Ben lluny, a un altre país. Més lluny del que heu estat mai". Llavors jo no ho podia saber, però la mare s'acabava d'assabentar que el pare era mort. En Josep no se'n volia anar. Va argumentar que ell volia lluitar per la mateixa causa del pare, que no volia fugir ni amagar-se, que no li feien por els feixistes. La mare el va mirar amb duresa i va respondre que precisament per això havíem de marxar, per no tenir més problemes.
Uns quants dies després, pujàvem el caminoi cap a la carretera. La mare duia en Miquel, i en Josep i jo la mica d'equipatge que ens endúiem. La família d'en Martí venia darrere per acomiadar-se. Quan vam arribar a dalt, vaig deixar els paquets a terra, per reposar, i se'm va apropar en Martí. Ens vam mirar llargament, recordant tots els bons i mals moments que havíem viscut junts. No sabíem quan ens tornaríem a veure. Ens vam abraçar amb força i jo vaig plorar, sense poder-hi posar remei. No me'n volia anar. Llavors va arribar el cotxe de línia i ens vam haver d'acomiadar.
- No m'oblidis, Núria. - em xiuxiuejà a cau d'orella. - Jo no ho faré, per molt lluny que se t'enduguin.
Vaig procurar somriure, li vaig prometre que no l'oblidaria i vaig pujar a l'autocar. I a través de la finestra vaig contemplar, potser per últim cop, el mateix paisatge que m'havia deixat embadalida anys abans.

* * *

Avui és el meu aniversari. Faig vint-i-quatre anys i sóc al tren, tornant a la terra que em van arrabassar. Des que vam fugir, he passat tota la vida a una petita ciutat del sud de França. L'enyorança dels primers mesos va ser quelcom insuportable. Per segon cop en la meva curta vida, em separaven de tothom qui coneixia i de tot el que m'era familiar. La mare, els meus germans i jo, vam sobreviure gràcies a l'ajuda que ens va oferir un company del partit del pare, que havia aconseguit fugir. Les dificultats i les frustracions em van tornar una jove esquerpa, sense gaires amics, ni ganes de fer-ne, veient que em duraven tant poc. Amb l'únic que em seguia comunicant obertament era amb en Martí, per correspondència. En tots els moments baixos sabia que li podia escriure explicant-li tot el que em passava, i comptava amb les seves cartes d'ànims, per llegir-les tantes vegades com volgués. Va ser ell qui em va mantenir informada de tot el que passava al poble i al país, de com Franco els va prohibir parlar la nostra llengua i de com ells, clandestinament, es trobaven per desobeir-lo. Jo frisava per tornar, però no em veia amb cor de deixar la mare i els germans, ni tampoc de tornar sola.
Amb el temps, uns quants nois es van fixar en mi, i quan la mare va caure malalta, em vaig casar amb un d'ells. Jo tenia vint anys. En Josep feia temps que voltava pel seu compte, i amb la seva dona és van fer càrrec dels estudis d'en Miquel. Tots dos s'havien adaptat perfectament a la vida francesa, en Josep perquè ho duia al caràcter, adaptar-se a les noves situacions, i en Miquel perquè era tan petit quan vam deixar Catalunya que no en recordava res.
Però jo seguia sentint-m'hi fora de lloc. El meu matrimoni amb el xicot francès va durar poc més de tres anys. La mare havia mort pocs mesos abans que ens separéssim, cosa que a França era bastant més freqüent que a l'Estat espanyol, així que vaig passar una temporada a casa d'en Josep.
Durant aquelles setmanes vaig estar rumiant molt, pensant, recordant, reflexionant sobre la meva vida i el que volia fer a partir de llavors. I vaig prendre una decisió ferma, que no va fer cap gràcia a en Josep, i encara menys a en Miquel. Però me n'anava, no em podia quedar allà més temps.
I ara sóc aquí. Impacient per arribar al poble, per veure què ha canviat i si ha crescut gaire, per tornar a parlar en català amb la família i coneguts, i deixar de sentir francès a totes hores. Però sobretot, tinc ganes de retrobar en Martí.
Miro per la finestra. El paisatge muntanyenc del Pirineu passa veloç per l'altre costat del vidre. Un cartell de fusta, al costat de la via, indica als passatgers que acabem de creuar la frontera.

Torno a ser a casa.