Exercici Surrealista

Un relat de: Lady_shalott

Momo es furga neguitosa les butxaques, abans, a dins hi duia una mena de terrós d'arena seca. Ara tot s'ha desfet, i grata les petites pedretes una per una, amb força, esmicolant fins que els dits li fan mal. La bata de l'escola mai no està prou bruta, pensa, i es mira amb curiositat les ungles d'un marró cargolat, totes plenes d'argila seca.

El pati de l'escola és d'un blanc molt consumit, i Momo té ganes de ruixar-lo tot amb sorra mullada. Sembla la bata d'una infermera, i s'hi amaga dintre, ara en surt, ara acaricia els botons, ara hi passa els dits tot corrent. Momo entorna els ulls, té els cabells tots estarrufats i somriu amb caparrudesa. En aquell moment però, fa una ullada al seu voltant i s'adona que un nen la mira. El record li queda apaïsat i deixa de reconèixer. Cap persona, cap nen, cap crit. I queda totalment amnèsica. Està tancada dins la llum que li projecta el cos, i creu que ja no batega. Perquè el seu cor és una ferida més que la complementa, com els talls que duu per tot el cos. És un moment molt dolç aquest, no diria que no percep, però pot suportar-ho perquè sent plaer. És un plaer exuberant, anihilador, sembla que cap punt sigui referència, cada cicatriu, tota una renglera de caps pelats i tatuats que la miren. Indiferent. Cortines d'un color suau li nuen el cor, blancs i blaus acòlits, petits fantasmes l'ensopeixen. Tanca, creua les parpelles de mal son, un pila de nadons, quasi com ella ara, inconscients, ploren damunt els crits de part. Damunt el ventre de la mare. Desperta. Desperta. La llum va morint. Desperta!

Té el nen cap-pelat, davant seu. Panteixa encara. L'examina més i veu que duu al crani una P gravada negra, Momo desitja que hi hagi un número al costat de la P, però aquesta destaca indiscutiblement sola. Si és així, P de persona, pensa. Però just en aquell moment sent una fiblada de dolor a la galta esquerra, s'endu la mà i nota la cremor violenta, s'adona que el nen cap-pelat, li acaba de clavar una bufetada.
Això la fa sentir agraïda, la culpa començava a batejar-la ja com una taca de naixença, i la realitat queda desinfectada amb dolor, només amb aquest dolor, pot sentir-se viva i real.

- Com et dius?- li pregunta alçant la veu, Momo no contesta, i el noi s'impacienta- Què et passa? Contesta!
- Je ne comprend pas, je ne comprend pas!- s'enrabia Momo amb ell, i li dirigeix una mirada enutjada.

El nen li escup als peus. I les dues ànimes, queden enllaçades. El menyspreu però, és molt més poderós que el dolor, i cal anar amb compte.

Però llavors Momo corre a amagar-se sota la bata de la infermera. És una bona dona la infermera, pensa obrint molt els ulls. Com la mare. Una dona blanca, anèmica, como tots els del teu voltant, com tu Momo, sent que li xiuxiuegen, i llavors els torna a tancar i crida, crida perquè l'hospital està ple de malalts que fan fàstic, i perquè la infermera ja no la vol. I perquè tot plegat, la farà parar boja.

El nen cap-pelat se li acosta, i observa la noia nova. Observa com té els braços esgarrapats i plens de ferides. Les cicatrius maduren al cos, vermells plegats al voltant del petit cos, plora, parla... amb una infermera.
Es miren els dos. S'observen. Es comprenen i volen. El noi pensa que està una mica boja, aquella noia, però que si no l'ajuda, ELLS no tindran pietat.
I Momo l'observa desconfiada, és un metge, o un malalt?

Té ganes de parlar amb el cap-pelat, d'explicar-li que no li agraden els hospitals, i que en vol fugir, que la seva mare ja no hi és i la troba molt a faltar. Però el nen només capta l'angoixa del to i la melodia entrebancada de les paraules, que volen ser suaus. Li veu la mirada massa llunyana i no entén perquè, però sap que no la pot mirar gaire més, i té molta por de que passi allò que té prohibit. Llavors se'n va.

- Arrête, arrête!

Momo el pren del braç. Ara ja ho sap i no tem, ell també és un malalt. Se li acosta, a poc a poc, fins que els seus cabells toquen el front de l'altre. Llavors li busca els ulls, i troba dos animals porucs i espantats que la defugen dropejats de terror. Troba també, el seu reflex minúscul, empetitit com un ham indefens. Però amb delicadesa li passa la mà per les galtes, i l'obliga a mirar-la. Els animals fugen corrents, es retorcen, tremolen. Ell abaixa la mirada, però sent la necessitat de tranquil·litzar-la. Els primers dies es molt normal, ell també s'espantava. Però si hi creus, només si sempre hi creus, esdevé com un paradís. PARADÍS és la única paraula que entén, és la única paraula que conserva una concepció bella i agradable encara, la lluïssor que totes les altres han perdut, després de tot...

Momo assenteix i deixa anar divertida mitja rialla. Després apunta amb el dit cap a la paret i es posa un dit als llavis. La infermera els observa, no els ha tret els ulls de sobre en tota l'estona, val més que vagin amb compte. El noi mira la paret blanca, els maons ben alineats, els espais rossegats de pintades petites, i s'hi acosta, com hipnotitzat.
Momo li agafa la mà, i la hi passa pel mur, és un tacte suau, accentuat a vegades per petites barrades. Després es treu la camisa vella del cos, i li dirigeix la mà cap al seu pit nu, desvergonyida. Els seus batecs estan tranquils, no has de tenir por, ho veus? I ell compren i també somriu amb la mateixa calidesa. La mà del noi s'arrossega ara pel seu ventre, indefens, i més amunt, cada costella. És agradable i curiós, el tacte suau de la pell, i dels ossos, i dels batecs tranquils. Tot i que en el fons es demana com pot suportar anar amb cabell, i si rere els rínxols negres, s'hi amaga la P, aquella amb que tots els nens neixen. Per força ha de ser-hi, però resisteix la temptació de buscar-la i la seva mirada topa amb els ulls. S'obsessiona amb aquell vaivé inconstant. La veritat. T'odio per comprendre. Becs d'ocell vellutats de cucs, no pot fer-ho, no pot... i la llàgrima ascendeix.
S'hi perd, els seus ulls el perden. Momo se'n adona, hi ha quelcom que no funciona, veu la mateixa expressió que els homes que la van agafar, i de sobte, li deixa anar la mà d'una estrebada. La mirada se li buida com abans, i comença a barbotejar paraules i més paraules. Corre cap a la protecció de la infermera, però ella no la vol deixar entrar dins la bata blanca.

El noi observa horroritzat, com es llança una vegada i una altra amb el cap contra la paret. Corre i la immobilitza, si no es calma aviat, poden tenir problemes. Però ja no cal, Momo sembla ara una nina. Una nina de dotze anys, però tanmateix una nina. I el noi no pot aguantar més, i li observa els ulls, i s'hi deixa perdre.
Se sent una mica marejat, paisatges diversos li sondegen la ment. Tot això em pots donar? Cossos afamats volen fins al punt més àlgid, deixa't morir de plaer. Més encara? Comparteix la mort amb mi, com una història mal contada. I de tants colors oberts i tancats, parpelleig i blanc. Com dos animals copulant l'atzar. Veu que a poc a poc, comença a cloure les ninetes, i somriu amb satisfacció. Momo el mira extasiada, per fi ho ha aconseguit.
Llavors el nen cap-pelat, just quan és conscient de la seva pròpia presència, instants abans oblidada, agafa por. I és que el mur ha desaparegut, i darrere de Momo, els observa vestida amb una bata blanca i dempeus la infermera.

Comentaris

  • Màgic.[Ofensiu]
    l'home d'arena | 16-02-2007 | Valoració: 10

    És un somni preciosament escrit?
    És un conte màgic, on Momo és vos i el nen capPelat algú que encara no se la creu?
    És l'infermera (el pati d'una escola), el món que l'envolta, alhora insensible i acusador?
    Al menys jo sé que sóc qui ha somiat tot açò llegint-lo, i en tinc prou en haver-ho assaborit així, ple de màgia i misteri.

    Preciós relat, Lady.
    Un bes, i profunda admiració al seu encís.

  • ginebre | 15-02-2007

    Com que res? Aquí hi ha alguna cosa, però què és? Què s'hi amaga?. No ho pillo. Només aconsegueixo sentir por, pena, horror, tendresa barrejada amb incapacitat total.
    No sé de que parles però ho fas amb capacitat d'impactar emocionalment.
    Explica-m'hooo!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lady_shalott

Lady_shalott

73 Relats

315 Comentaris

85266 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Camille Claudel (1864-1943)
___________________________

M'he decidit per fi, a tornar a escriure quelcom a la biografia...

a veure, què dir... doncs... que durant els anys he anat adquirint diverses passions, i n'hi ha algunes que sempre van amb mi, son com una mena de desmesura, estranyes i íntimes, com les flors, o l'escriptura. D'altres però, venen i marxen amb un cert desencant, desfilen amb més o menys intensitat, com la música.

llibres que ara mateix recomanaria:
L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles i
La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal.

Novembre 2007

Aquí teniu una adaptació del poema de Tennyson per Loreena McKennitt, una cantant de música celta que m'encanta.


... : The lady of Shalott



qualsevol cosa, poetamuerto_s@hotmail.com
------------------------------

Heard a carol, mournful, holy,
Chanted loudly, chanted lowly,
Till her blood was frozen slowly,
And her eyes were darkened wholly,
Turn'd to tower'd Camelot.
For ere she reach'd upon the tide
The first house by the water-side,
Singing in her song she died,
The Lady of Shalott.

Under tower and balcony,
By garden-wall and gallery,
A gleaming shape she floated by,
Dead-pale between the houses high,
Silent into Camelot.
And out upon the wharfs they came,
Knight and Burgher, Lord and Dame,
And round the prow they read her name,
The Lady of Shalott.


(fragment del poema)
Alfred Tennyson