Ets tu

No sospitava que la teva absència pogués produir-me una ferida tan profunda, tan sostinguda en el temps. I si ja no ets, per què perdures en els meus records, fins i tot transformant-los en records dels records?

Fa temps barrinava que era culpa meva, que m’obsedia pensant en tot el que havíem gaudit quan encara caminàvem pels mateixos carrers i alenàvem el mateix aire que ens permetia compartir el temps de viure. Però no, ara sé del cert que no sóc jo. Ets tu que sempre tornes a mi. I et sento tan fortament com quan t’abraçava en arribar o escoltava música a la teva falda. No has marxat i no sóc jo, no. Ets tu que romans en allò que sóc. Tan simple i ínfim com dur-te gravat a foc. Ja m’he rendit, no vull lluitar per oblidar-te. Seria un suïcidi, o com a mínim, una mutilació d’aquest cervell que m’enganya, i em fa creure que encara hi ets en les fulles d’herba que prenc amb delit amb les mans que van estimar a un hom que no sé esbrinar si és fruit de la meva imaginació, o només va viure el temps efímer que li pertocava.


besllum