Estimada Àvia

Volia començar parlant-te de l'olor de les roses a l'hivern, i després, dir-te que encara me'n recordo d'aquella vegada. Però ja no en tinc de roses, ni tampoc de clavells, només en conservo el tronc, l'heura que s'escampa enjogassada amb la pols antiga del terrat. Em creuries però, si et dic que avui m'he llevat a les fosques tot i que ha sortit el sol, i que m'he vestit alegre, de colors, per a poder admirar-te en blanc i negre. Em creuries si et dic que al meu costat encara series molt guapa i molt prima i ja ho sé, avui em nuava la camisa i m'adono que m'estreny els records i els meus papers... una mica. I les teves cartes. Tot el que faig és garbellar-los d'un cantó a un altre, ara a la cambra, ara al menjador... m'ha arribat l'edat d'alçar la veu i escampar pensament íntims en veu alta, de confondre els moments i la cronologia de tots aquests anys. Però en gaudeixo de valent, tan com ho pot fer un infant, són com petits regals, sorpreses que només un mateix pot entendre, i sé que cada cosa que descobreixo m'apropa més a tu.
Com ja t'he comentat, aquest matí el cel semblava una taca d'oli tota diluïda, o més aviat era com l'alè gris de la tarda, una taca de baf bruta despenjada davant d'un mirall gran. Àvia, avui finalment estic preparada. Ho he entès per fi, pot ser... o pot ser no... no ho sé... m'oblido del que vull dir i fins i tot repapiejo en les paraules. Avui, m'he assegut davant teu i t'he recitat un poema, el mateix que li vaig dedicar a la Laura aquell dia. I totes dues, la Laura i tu m'heu entrat ben endins... però no d'aquella manera com entren els crits, com vessen les pregàries o les oracions, no. D'aquella manera com lleneguen les llàgrimes, com s'escampa la suor, amarada tota jo a aquest plor, amb els ulls encongits i les parpelles endormiscades quan les llàgrimes arriben en parella, l'una acompanyada de l'altra, tan és un plor d'enyorança com d'avorriment, com d'angoixa, tan és com una cançó de bressol que em canto abans d'anar a dormir. És llavors quan m'adono que ni tu ni ella esteu aquí, que és la solitud del que els meus ulls es queixen, del que el meu cor demana.

Te'n recordes d'aquella vegada? Allà, on feia olor de roses i d'altres flors... on vaig escriure sobre la Laura. Allà on em penso que la vaig deixar, o ella a mi, tan se val. I potser va ser com les trenes perdudes, com quan aquella mà desconeguda me les va prendre. Si les vaig veure al terra va ser com si no ho fos, com si no ho fes, que vaig alçar el cap i em vaig sentir nua. D'esperit, de rostre i d'ànima. Qui sap, si aquell dia les mans no m'haguessin correspost als crits, salvatges, i a les mirades alienes. És un dolor que no coneix repòs, que no abandona sense consol, una follia estranya. Absoluta.
Ells que no entenen perquè no volen, o perquè no en són capaços o simplement, perquè els fa por. Jo m'aferrava al no voler deixar-te anar i ells, llavors van passar a ser ells i sempre han sigut ells, lluny ben lluny de mi.
Però això s'acaba, ells i nosaltres àvia, quan algú trobi aquesta carta sabrà que la vaig estimar, que a tu també t'estimava, que m'acomiado i que ho faig somrient, i pot ser llavors comprèn que totes tres tenim un poema ben endins, que parla de l'olor de les roses a l'hivern, o que deia voler començar així...