Estimada Àvia

Un relat de: Lady_shalott

Volia començar parlant-te de l'olor de les roses a l'hivern, i després, dir-te que encara me'n recordo d'aquella vegada. Però ja no en tinc de roses, ni tampoc de clavells, només en conservo el tronc, l'heura que s'escampa enjogassada amb la pols antiga del terrat. Em creuries però, si et dic que avui m'he llevat a les fosques tot i que ha sortit el sol, i que m'he vestit alegre, de colors, per a poder admirar-te en blanc i negre. Em creuries si et dic que al meu costat encara series molt guapa i molt prima i ja ho sé, avui em nuava la camisa i m'adono que m'estreny els records i els meus papers... una mica. I les teves cartes. Tot el que faig és garbellar-los d'un cantó a un altre, ara a la cambra, ara al menjador... m'ha arribat l'edat d'alçar la veu i escampar pensament íntims en veu alta, de confondre els moments i la cronologia de tots aquests anys. Però en gaudeixo de valent, tan com ho pot fer un infant, són com petits regals, sorpreses que només un mateix pot entendre, i sé que cada cosa que descobreixo m'apropa més a tu.
Com ja t'he comentat, aquest matí el cel semblava una taca d'oli tota diluïda, o més aviat era com l'alè gris de la tarda, una taca de baf bruta despenjada davant d'un mirall gran. Àvia, avui finalment estic preparada. Ho he entès per fi, pot ser... o pot ser no... no ho sé... m'oblido del que vull dir i fins i tot repapiejo en les paraules. Avui, m'he assegut davant teu i t'he recitat un poema, el mateix que li vaig dedicar a la Laura aquell dia. I totes dues, la Laura i tu m'heu entrat ben endins... però no d'aquella manera com entren els crits, com vessen les pregàries o les oracions, no. D'aquella manera com lleneguen les llàgrimes, com s'escampa la suor, amarada tota jo a aquest plor, amb els ulls encongits i les parpelles endormiscades quan les llàgrimes arriben en parella, l'una acompanyada de l'altra, tan és un plor d'enyorança com d'avorriment, com d'angoixa, tan és com una cançó de bressol que em canto abans d'anar a dormir. És llavors quan m'adono que ni tu ni ella esteu aquí, que és la solitud del que els meus ulls es queixen, del que el meu cor demana.

Te'n recordes d'aquella vegada? Allà, on feia olor de roses i d'altres flors... on vaig escriure sobre la Laura. Allà on em penso que la vaig deixar, o ella a mi, tan se val. I potser va ser com les trenes perdudes, com quan aquella mà desconeguda me les va prendre. Si les vaig veure al terra va ser com si no ho fos, com si no ho fes, que vaig alçar el cap i em vaig sentir nua. D'esperit, de rostre i d'ànima. Qui sap, si aquell dia les mans no m'haguessin correspost als crits, salvatges, i a les mirades alienes. És un dolor que no coneix repòs, que no abandona sense consol, una follia estranya. Absoluta.
Ells que no entenen perquè no volen, o perquè no en són capaços o simplement, perquè els fa por. Jo m'aferrava al no voler deixar-te anar i ells, llavors van passar a ser ells i sempre han sigut ells, lluny ben lluny de mi.
Però això s'acaba, ells i nosaltres àvia, quan algú trobi aquesta carta sabrà que la vaig estimar, que a tu també t'estimava, que m'acomiado i que ho faig somrient, i pot ser llavors comprèn que totes tres tenim un poema ben endins, que parla de l'olor de les roses a l'hivern, o que deia voler començar així...

Comentaris

  • Carta de comiat[Ofensiu]
    Frèdia | 10-11-2006

    Aquesta és ben bé una carta de comiat escrita amb molt sentiment i gran sensibilitat a l'àvia perduda fa temps. Transmet la unió especial que existeix i els records inesborrables... El que més m'ha agradat de totes totes és la coherència narrativa, aquest aire misteriós que deixa en alguns moments descol·locat al lector. I és que el lector no ho ha de saber sempre tot per gaudir d'un relat.

    Gràcies pel teu comentari, lady_shalott.

  • sobre la Laura[Ofensiu]
    Lady_shalott | 07-11-2006

    en parlo d'ella en un relat també publicat aquí, titulat Laura. no sé com funciona això dels enllaços.
    moltes gràcies pel comentari, anava massa enfeinada i per això no vaig poder participar.

  • He llegit la introducció[Ofensiu]
    brideshead | 07-11-2006

    i he vist que la intenció teva era presentar-la al repte. Llàstima que se't passés el termini. I van haver cartes molt sentides i molt ben escrites, però aquesta teva hauria fet justa companyia a les que van arribar a un llistó molt alt.
    ´
    Aquest és un escrit d'una sensibilitat profunda, té un dolç perfum en moltes expressions...

    "D'aquella manera com lleneguen les llàgrimes, com s'escampa la suor, amarada tota jo a aquest plor, amb els ulls encongits i les parpelles endormiscades quan les llàgrimes arriben en parella, l'una acompanyada de l'altra, tan és un plor d'enyorança com d'avorriment, com d'angoixa, tan és com una cançó de bressol que em canto abans d'anar a dormir"...

    O com aquest altre fragment:

    "I potser va ser com les trenes perdudes, com quan aquella mà desconeguda me les va prendre. Si les vaig veure al terra va ser com si no ho fos, com si no ho fes, que vaig alçar el cap i em vaig sentir nua. D'esperit, de rostre i d'ànima.

    En conjunt, és un text suau i melós, que té una gran virtut i és la de no caure en un excessiu ensucrament.

    D'altra banda, m'ha passat una mica com a allan lee, i és que no acabo d'entendre el personatge de la Laura... representa que ets tu mateixa de petita? Qui són "ells" que es volien endur l'àvia?

    En resum, però, és un text molt fi i delicat, escrit amb molta correcció gramatical i amb un excel·lent ús d'un bon català. Felicitats i a seguir escrivint!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lady_shalott

Lady_shalott

73 Relats

315 Comentaris

85275 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Camille Claudel (1864-1943)
___________________________

M'he decidit per fi, a tornar a escriure quelcom a la biografia...

a veure, què dir... doncs... que durant els anys he anat adquirint diverses passions, i n'hi ha algunes que sempre van amb mi, son com una mena de desmesura, estranyes i íntimes, com les flors, o l'escriptura. D'altres però, venen i marxen amb un cert desencant, desfilen amb més o menys intensitat, com la música.

llibres que ara mateix recomanaria:
L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles i
La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal.

Novembre 2007

Aquí teniu una adaptació del poema de Tennyson per Loreena McKennitt, una cantant de música celta que m'encanta.


... : The lady of Shalott



qualsevol cosa, poetamuerto_s@hotmail.com
------------------------------

Heard a carol, mournful, holy,
Chanted loudly, chanted lowly,
Till her blood was frozen slowly,
And her eyes were darkened wholly,
Turn'd to tower'd Camelot.
For ere she reach'd upon the tide
The first house by the water-side,
Singing in her song she died,
The Lady of Shalott.

Under tower and balcony,
By garden-wall and gallery,
A gleaming shape she floated by,
Dead-pale between the houses high,
Silent into Camelot.
And out upon the wharfs they came,
Knight and Burgher, Lord and Dame,
And round the prow they read her name,
The Lady of Shalott.


(fragment del poema)
Alfred Tennyson