Estels en la nit

Passejava per la nit i, mirant al cel, vaig veure una estrella. Em va captivar de seguida la seva llum, càlida i melangiosa. Embadalit, vaig aturar-me. Allí estava, blanca, gran, amb una bellesa que no havia vist en cap. Brillava com si totes les estrelles s'haguéssin posat juntes i em cridéssin cap a una, xiuxiuejant-me paraules que m'omplien de serenor. La seva visió em portava a anys-llum d'on era, a viatges i somnis llunyans, on la felicitat i la tranquil.litat envaïen el meu cos i la meva ment. Gairebé tot era perfecte.
Per un moment, vaig apartar la vista. Vaig veure una altra llum. Es movia envejosa al costat de la meva, i em va captar l'atenció. Era brillant, però no com la que admirava. Després vaig tornar a buscar la que tant m'havia captivat. Però ja no hi era. La vaig buscar desesperadament. No podia ser, havia desaparegut! Em volia morir. Hi havien altres estrelles, moltes, i boniques, però cap com la meva. La meva estrella, la meva guia. Estava desesperat, la vaig buscar amb ànsia. Pel nord, pel sud, l'est i l'oest. Res. Quan més abaltit estava, i ja em pensava que l'havia perdut per sempre, la vaig trobar. Estava en un raconet, perduda, amagada, freda, trista, distant. La vaig cridar però no es va moure. Vaig plorar, li vaig suplicar que tornés a brillar com abans. Les meves llàgrimes creixien, i van arribar sota l'estrella, que les va veure, i s'hi va veure reflexada. I va trobar que era bonica, que podria ser molt bonica. I va tornar a brillar. Cada vegada més, i més, i més. Va brillar amb tanta força que la seva llum ho va envair tot. Tornava a ser feliç, i m'hi vaig fondre en una abraçada.