Muntanyes

Qui no sent res davant d'una imponent muntanya? És impossible no sentir-se part d'aquest món quan estàs en un cim després d'hores de dura caminada. En un pensament típic dius "som petits enfront la inmensitat de les muntanyes". Però llavors mires avall i veus tot el que has fet. I ets sents algú, sents el poder que t'ha dut fins al pic, sents l'aire, la brisa, el vent, el fred, la calor, la pluja, la humitat, la gana, la set, el patiment. Et creus ningú, però és aquest ningú qui ha arribat amb la força de les cames on tu has arribat, i llavors assaboreixes l'èxit, recordant que abans miraves des de baix i ara mires cap a baix, i et passen tantes coses pel cap que necessitaries un bloc sencer per escriure-les, i fins i tot algunes no les podries escriure, penses "s'ha d'estar aquí per saber el que es sent". I tot just fas el primer pas per sortir d'allí i ja penses en el proper cop que tornaràs a sentir el mateix, cinc minuts després mires endarrere i la pena per deixar aquell pedestal t'omple el cor canviant la joia per l'angoixa de la vida diària. Però et consoles pensant en el pic que faràs la setmana vinent, o fins i tot la via que potser obriràs, o la foto que faràs. I et carregues de paciència perquè saps que el temps sempre va endavant, i que les nostres vides tenen un rol, un cicle que naltros contem per setmanes. I tornes a la vall, a baix de tot, on la teva llibertat es veu barrada per parets de vegades visibles, però que sempre té una sortida, una sortida que sempre tardes 5 dies en trobar-la, sigui com sigui i estigui on estigui, i saps que la trobaràs, que no tardaràs en tornar a sentir la immensitat, en tornar a ser aquell ser petit i poderós.
Tinc moltes ganes de tornar-te a veure.