Estampes d'una ciutat mediocre

Vaig sortir de la feina. Era dissabte i estava cansat. La moto no hi era: robatori, furt, digueu-ne com us plagui. Em van portar fins a casa i vaig anar a comissaria a fer la denúncia.
Paper mullat, no tornaria a veure la moto.
L'endemà vaig trucar al meu avi. Ell podia deixar-me el cotxe, estava jubil·lat i no el necessitava. Va dir-me que no amb arguments absurds: demència senil, suposo. No vaig insistir.
Necessitava un vehicle si volia conservar la feina. Vaig estar de sort, tenia un cosí que marxava a l'exèrcit i em va deixar la seva moto.
Al cap d'uns dies el meu avi va demanar-me que li fes un creuament de rodes al cotxe. M'havien ensenyat a respectar la gent gran i la familia, no vaig dir-li que era un malparit.
- On és?
- Aparcat a la plaça.
- Anem-hi.
Amb un crick de fireta i una clau de creu vaig anar traient i canviant de lloc les quatre rodes, fent servir la de recanvi perquè només tenia un crick.
- Ja està.
- Molt bé, noi. Ho hauria fet jo mateix si encara tingués prou força, però a la meva edat...
- No vas voler deixar-me el cotxe.
- Agafa'l si vols, jo no el necessito.
- Ja tinc una moto ara.
- Ah, si. Bé, moltes gràcies. Té, ves a fer una cervesa.
Va donar-me un bitllet de deu. Va obrir la porta del conductor, es va baixar la bragueta i va posar-se a pixar, a recer de les mirades curioses. El meu avi és un home de recursos, vaig pensar. I un malparit sense escrúpols.
Ens vam acomiadar, no li vaig donar la mà, jo si que tenia escrúpols. Va pujar al cotxe i va desaparèixer: l'esperaven al casal dels jubilats.
Vaig rentar-me les mans en una font i vaig caminar fins a la moto. No podia engegar-la. Les fulles seques cobrien el terra de la plaça, hi havia merda d'ocell als bancs. Vaig encendre un cigarret, començava a fer-se fosc.