ESPURNES EROTIQUES.

Assegut a la taula de la terrassa del bar l’home observa el passeig i veu com s’acosta una figura femenina, la mira atentament i es diu a sí mateix:
 És ella; em mira; s’acosta; em saluda, em diu em permets i s’asseu a la cadira del meu costat.

Ella, mentre va en direcció a la taula, el guaita i pensa:
 El veig. Està assegut on sempre. Aquella taula on... Somnio. Fa temps. Esquerp, em mira i no vol mirar. Tímid? Potser? Hi vaig. Em mira, somriu però fa el desentès. M’hi acosto com si res i pregunto:
 Puc- Amb el cap em contesta afirmativament, m’assec.
 Estiro les cames, són llargues i estan morenes. Maleïda faldilla, un xic llarga, si ho hagués sabut. Me les mira de reüll i aleshores aprofito per asseure’m bé a la cadira i aixecar-me-la un xic per sobre dels genolls.

L’home pensa:
 Com està. Encara millor. Quines cames més morenes que té, clar de l’estiu i si li digues ... Segur que es molestaria. Si fos una mica ,més atrevit. Però em mira de gairell.
 Es nota que li agrado, però com no piula...- pensa ella.
 Quin flaire, m’atrau i si no es molestes i li digués ... Potser si jo fos més ossat, ella s’obriria més. Però que fa? Ah! Li ha caigut el moneder. Quin escot. L’escot és el de menys, però quina fermesa. Com ha pres el sol!

 Clar. el temps com sempre. Ui, si fa molt de sol- comenta ell, com qui no vol.
 Sempre igual- pensa ella.
 Sempre igual- pensa ell.
 Sí, però el de la televisió ha dit que plourà.
 Ah! Sí. M’havia semblat escoltar...
 Quins ulls. Quines mans- pensa ella.
 Quines cames, quin olor, quins braços i tot tan suau- pensa ell.

Els ulls, cara a cara. La mirada que forada com un desig amagat, dos desigs amagats.

Al matí següent l’home giravolta damunt d’un llit.
 On sóc? Aquest no és el meu llit. Aquesta fragància, aquest perfum- Es mira les mans- Quin olor! Com? Salvatge, agre, fort, suau, lliscós. Hauré quedat... Però amb ella? Sento soroll al bany, s’està dutxant. Com va estar?
 Ah, el got, vaig avançar la mà per què no queies. La seva mà també per evitar-ho. Els seus dits, els meus dits, els nostres dits. Una llambregada, com unes pessigolles, va recórrer les nostres mans. L’electricitat d’una corrent nerviosa va pujar pels braços i va fer oblidar les falses ensenyances morals i l’instin ens cegà.
 La força de les seves mans- pensa ella mentre l’aigua de la dutxa cau sobre el seu cos i neteja les restes de la nit- Els pèls del seu braç, que s’endreçaven com portats per una força interna. La meva mà s’hauria d’haver apartat. Per què? Si ho desitjava, si ho volia. Necessitava sentir les seves abraçades, el seu cos fregant-se contra el meu i oferir-li la suavitat i les ones del meu cos.

Miquel Pujol Mur