Esperant a qui estimo

Estava asseguda en un banc del parc. Feia fred i hi havia núvols de pluja. L'estava esperant, encara que d'alguna manera sabia que no vindria. Feia ben bé dues hores que l'esperava, però no apareixia. Vaig notar com una llàgrima travessava la meva galta, estava plorant. Em vaig aixecar del banc i vaig començar a notar com les llàgrimes començaven a baixar per la meva cara, vaig fer servir la màniga per assecar-les.
No podia esperar més, vaig començar a correr. Llavors va començar a ploure. Vaig parar de correr a l'entrada del parc. Em vaig quedar dreta mirant al buit. Llavors una dona amb un gran abric rosa s'em va acostar, em va dir alguna cosa que no vaig escoltar, va fer un ampli somriure, va negar amb el cap i va marxar.
La roba se m'enganxava al cos, notava el vent fred que quan passava em feia tremolar. Finalment vaig decidir tornar al parc. Vaig fer mitja volta i vaig tornar cap el banc. Encara que hi tingues que estar tot el dia, l'esperaria. Em vaig asseure el banc, estava ple d'aigua de pluja i em vaig mullar més del que ja estava. Una altra vegada les llàgrimes. Vaig tancar els ulls per intentar parar de plorar. Sentia com les gotes de pluja queien, el vent fred em feia voleiar els cabells mullats. Vaig sentir unes passes, sabia que no era qui esperava, així que quan vaig sentir que s'asseia al meu costat no vaig obrir els ulls. Però al final em va vencer la curiositat i vaig mirar qui era. Al meu costat hi havia un noi amb els cabells negres, estava assegut mirant-me.
-Que vols? - vaig preguntar-li
-Només saber que fas - va dir ell mirant-me amb curiositat - esperes algú?
-Espero - vaig dir jo sense cap mena de sentiment - només espero
El noi em va mirar estranyat. Finalment es va aixecar. Em va mirar, va somriure i em va donar una cosa.
-Tu ho necesites més que jo - va dir
I llavors va marxar.
Vaig mirar el que m'havia donat. Vaig fer un petit somriure al veure que m'havia donat un mocador. Aquell noi havia aconseguit arrancar-me un somriure.
Continuava plovent. Llavors vaig sentir com algú corria. Eren les passes que esperava sentir des de que havia entrat en aquell parc. Vaig aixecar-me per l'emoció que sentia. Llavors el vaig veure. El seu cabell de color marró fosc estava mullat per la pluja, els seus ulls d'un color casi negre em miraven fixament. S'em va tirar a sobre. El vaig abraçar. Jo plorava, però aquesta vegada d'alegria. Des d'aquell dia ho vaig decidir. Mai més em tornaria a separar del meu gos.