esgarrapades

com has pogut retratar en tant poques paraules el joc entre la nostra consciència i els nostres instints!

Colpeix el fet que l'animaló que presentes a l'inici es torni, al final, agresiu sense avís, com en un segon el somriure decau per amagar una llàgrima.

segueix així!

..portem l'animaló a dintre.
I de vegades ens sorprén, i ens enganya, i ens causa dolor.
Som humans -animals pensants-. En això resideix la nostra desgràcia i la nostra sort.
Salut i rebolica!
PS. Feia temps que no ens véiem! Vaig a llegir-te'n un altre.

sagnen i dibuixen petites cicatrius....
M'ha encantat!!! un petonet molt fort!

Saps pintar tant bé! Tant clar.
Molt bonic, m'agrada tant llegir-te.

Un joc de falda amb un mateix davant l'espill, aquell espai impossible de reflexos, inhabitable però permanentment ocupat: quan ens busquem, quan ens interroguem, quan ens sentim observats, l'espill es transforma en vidre que fem servir per intentar veure el que hi ha a l'altre costat, per trencar-ho a pesar del temps de mala sort que ens pugui deparar tot intentar atrapar el nostre reflex en fora durant uns moments de consciència pròpia...

Evidentment, els vidres trencats tallen i en provar de recollir-los hi ha vegades que ens ferim, que patim, que sagnem: som així d'humans!

Una metàfora dolça i tendra, amb un polsim de tristesa i autoconsciència ferma: Un poema preciós, Teresa!

T'envio una abraçada d'aquelles que et fan sentir-te acaronada, per a què la gaudeixis si penses que et queda ben posada,
Unaquimera

de tristesa. Molt bell.

petons

Amb aquests poemes breus però alhora tan plens de significats deixes petjada i segell.

gypsy