Escriure perjudica la salut

-Un dels primers símptomes, són les durícies que et surten en la punta dels dits. Després, notes un dolor a las cervicals. Fins que acabes mig adormit, amb falta de concentració i ulls vermells.
-Cony! Què m'has d'explicar! Això només és el principi. Quan comences a escriure relats, tot és divertit. Llavors, poc a poc et va droga'n fins a crear-te una dependència sublim.
-Lo fotut ve quan escrius poesia... T'entra una mala llet... Cal buidar les tripes.
-Això no és res en comparació a escriure una novel·la. La novel·la si que et buida. Et deixa sec. Et passes tot el dia embadalit, excusant-te amb tothom pels errors comesos a la feina i demanant perdó. Un autèntic desastre!
-Fa molt que escrius?
-Ni me'n recordo. Vaig començar amb les típiques redaccions del col·legi. I aquí em tens; fet un pollós. I tu?
-Jo, vaig començar mig de broma. I ara porto un pes al damunt, que no me'l treu ni Cristo.
-Collons de vici! Si almenys servís per alguna cossa...
-És pitjor que menjar-se les ungles.
-Tu llegeixes algun llibre?
-No tinc temps; només escric. I tu?
-Jo també. De vegades escolto veus per casa. L'altre dia vaig reconèixer a un dels meus fills.
-Quina sort!... Jo em confonc amb els meus propis personatges. Em tenen lligat al subconscient.
-Mata'ls! Mata'ls i allibera't. No hi ha res com la mort d'un personatge inoportú.
-No puc. Són com la meva família.
-Així, no t'he alliberaràs mai. Amb aquesta complicitat no arribaràs enlloc.
-Tu els esborres?
-No s'esborren. Sempre son dins el cap. Cal eliminar-los...

-Miquel! Ja estàs una altra vegada amb els teus diàlegs? Apa! S'ha acabat el temps de esbarjo. A escriure!... Quan els deixes una estona sols, te la foten.
-Sí doctor. Ara m'hi posso.


HOSPITAL PSIQUIÀTRIC. Novembre del 2009 .