Escola

Els pares ho van decidir.
— Així aniràs caminant amb el teu germà. Ell està molt content des que vam canviar!
Jo no tenia res a dir. I si n’hagués tingut, tampoc m’haurien fet cas. Era un nen. Qui en fa cas?
Quan van acabar les vacances hi vaig anar per primer cop. Tocava recollir la llista de llibres de text.
Em vaig sentir traït. L’edifici principal era una casona vella repintada d’un color de crema catalana passada. Feia por.
Va arribar el dia i no em trobava bé del tot. Però no tenia escapatòria. Hauria d’aguantar-me el rebombori de panxa dels nervis.
Vaig creuar el pati acompanyat per la mare fins on ens havien indicat que seria la meva classe. Un munt de mares (de pares, ni un), acompanyant les seves filles i fills. Filles!
Aquells éssers humans que jo, fins aleshores, només veia de lluny. Els nens per una banda i elles, amb els seus jocs, per una altra banda. Només hi havia coincidència si es tractava de germans.
Ja dins, em van fer seure al centre de la classe, ni molt endavant ni molt endarrere. Estava tan tens que no gosava mirar als costats, però sentia que tothom em mirava. La professora, fins aquell curs només havia tingut mestres homes, amb cara de voler marcar distància, va anar per feina començant la seva primera lliçó de matemàtiques.
Em preguntava on havia anat a parar. La resta d’alumnes semblava que ho entenguessin tot i jo no entenia res. Què era el que m’havien ensenyat fins aquell moment?
Tot va canviar al cap de dues hores. L’hora del pati. Mitja hora per menjar un entrepà de foie-gras rescalfat embolicat amb paper de diari que retenia tota la seva olor.
I de cop, un nano de la meva alçada, vestit amb la mateixa bata de quadres petits que jo, em va dir:
— Hola. Tu ets nou, oi?
— Sí —vaig contestar mentre mastegava. I el meu germà gran fa batxillerat.
Aquella afirmació sense solta ni volta havia de ser com un escut.
Però no. Ell no volia res de mi. Em va explicar que feia dos anys que anava a aquella escola.
Em va ensenyar els racons d’aquell entramat de patis per aprofitar al màxim les estones de joc. Em va fer integrar en el seu grup d’amics.
Vaig aprendre que, per mi mateix, podia viure sol en aquell món.