Escapar (Capítol III)

El tren s'atura per últim cop. Final del trajecte. Hem arribat el màxim de lluny que podíem arribar en el tren de rodalies, segons tu. Sortim per la porta d'una estació desconeguda. Davant nostre mil carrers encreuats entre els llums blancs de les faroles d'un poble on mai havíem estat. Darrere nostre quilòmetres de records barrejats en la foscor d'una disputa sense sentit. Caminem sense anar a cap lloc, sense saber on anem. Caminem carregats amb motxilles plenes de preocupacions i coses inútils que ens faran servei. Caminem i caminem i de sobte t'atures davant d'un hostal.
- Entrem? - entrem.
Rere el mostrador ens rep una dona mig adormida que ens dóna les claus d'una habitació. La dona sembla una mica sorpresa per la nostra edat i les nostres pintes, però no ens fa cap pregunta.

Pugem les escales, per sort no són gaires, i entrem a l'habitació. Dos llits separats per una tauleta de nit. Un petit balcó que ofereix unes magnífiques vistes a una paret de maó vermell coberta de pintades que intento llegir per distreure'm, inútilment. També hi ha un parell de cadires i un armari gros de fusta corcada, a l'habitació.
- Mira! Aquí hi ha el lavabo! - crides com si no n'haguessis vist mai cap i et tanques a dins. Espero uns segons i surts. - era una urgència.
Deixo la motxilla al terra i salto sobre el llit que hi ha a la banda dreta, el que està més a prop de la "terrassa".
- No és un hotel de cinc estrelles, però no està gens malament. - dic estirada al llit i mirant el sostre, ple de taques groguenques d'humitat.
- Qualsevol racó del món m'està bé mentre siguis amb mi. - dius mentre t'incorpores a sobre meu, amb posició de fer-me un petó. Un altre petó... No tinc temps de dir-te res.
- Vaig a posar-me el pijama... - dic quan acabem.
- Has portat pijama? - preguntes sorprès.
- Esclar. T'he dit que portava molta roba. - agafo la bossa de plàstic i me l'emporto al lavabo. Em poso el pijama i em pentino una mica. Quan torno veig que has convertit els dos llits separats en un de matrimoni.
- Què has fet? - pregunto rient.
- És que no vull que passis por, aquesta nit. Véns a dormir?
Em tombo al llit, al teu costat. T'has ficat al llit amb la mateixa roba que portaves (encara sort que no te l'has tret). Apagues el llum i et tombes cap a mi. Ens quedem un moment només a uns mil·límetres l'un de l'altre, només et veig la cara pel clar de lluna que entra per la finestra.
- T'estimo - em murmures tan a prop dels llavis que gairebé sembla que ho hagi dit jo. Em giro i torno a mirar el sostre. En veure que no estic disposada a fer res, m'imites. - et passa res? Estàs molt rara.
- Només necessito dormir, demà estaré millor. - amb resignació et tombes intentant dissimular que estàs enfadat perquè t'he enfonsat totes les expectatives que tenies per aquest viatge. Et faig un petó com a mostra d'agraïment pel teu esforç en estimar-me, i també perquè et facis il·lusions per demà.