Escalfament i Desescalfament Global

>

Mirava el cel i
el cel el mirava a ell i
el temps s'ho mirava amb ells i
l'espai no volia ser menys i
l'aire encara menys i,
com a mínim,
es sentia important i
es creixia sentint-se important i
el cel s'anava empetitint
i extingint-se,
abandonant l'espai
que sentia com li pujava la febre
i l'aire anava escalfant-se i la humitat
feia caure llàgrimes a les finestres,
que s'anaven desfent,
poc a poc,
tornaven les veus al carrer:
Això és fruit de l'escalfament global!
Però les raons s'escapaven
de les mans suades
dels qui no saben i
creuen saber més del que saben.
Perquè la torre babilònica del saber
és, en realitat, una torre de Pisa
que es va torçant
i perdent força
i l'obra humana la manté en peu
per no admetre l'única i total veritat:
Que la torre ja va caure
fa molts anys.
Pensava en això
i se li anava omplint el cap
de misèries i runes del no-saber,
i no suportava la càrrega.
Els ulls es tancaven
i el cel se n'adonava
i anava guanyant territori
i s'inflava de raons per ser més gran
i sabia que ell era el tot, que ell era a dalt,
sabia que res el podia parar perquè a ell no li calien torres!
Prou!

Va abaixar la vista, abatut.
Havia perdut la batalla, però no la guerra!
I creia que ja ho entenia tot,
però el seu tot era res:
El temps és l'únic que resta indiferent a l'espectacle.