És hora de renéixer...

Passejant pels meus relats preferits m'he trobat amb aquest, que ja vaig "comentar" (si és que del que et vaig posar se'n pot dir comentari... Què chachi! He he...) i aquí estic de nou. Rellegint-lo i meravellant-me de l'energia que té.

Ja ha passat tot. Ja has assumit aquella cosa que et va enfonsar en un mar de tristesa. T'has adonat que la vida continua i que allò que et va fer tant mal es pot convertir en records meravellosos, sigui el que sigui, segur que porta lligat alguns bons records.

Has après a canviar la foscor per la llum. Has vist que amb les llàgrimes, com deia Tagore, no pots veure les estrelles. Com bé dius, tot té un moment a la vida, i aquest tan obscur i dolorós ha passat. Ara tens ganes de viure, has acceptat que les coses són així, tot plegat s'ha convertit en unes ganes de viure brutals.

I m'agrada especialment el final: I ho vull tant! Però saps què em sembla? Que en certa manera t'ho imposes. Possiblement m'estigui equivocant de ple, però em fa la sensació que tut mateixa t'has alçat i t'has dit "Ja n'hi ha prou. Endavant noia, que pots tirar endavant, que la vida t'espera". I després d'això has decidit tirar endavant i viure, canviant les llàgrimes per somriures. Lentament, aquesta determinació i aquesta empenta es transformaran en la la teva nova vida, però perquè tu mateixa t'has dit que ja n'hi ha prou de plorar i, en certa manera, potser t'has obligat a voler seguir. (que no vol dir que no ho vulguis. El problema és que no em sé explicar gaire....)

En fi, que el poema és preciós. De debó.

Una abraçadota i endavant amb la vida!


Salz.

Desenganye'm-nos de la idea cristiana de que el temps és rectilini. El temps és cíclic, ja ho deien els grecs, i ha tornat i torna i torna a giravoltar... les nostres passions, sentiments, entrebancs són només còpies desfetes del sentiment d'uns altres... d'un passat mecanitzat i desfet per la remor de les màquines.

Tot i res en un segon,
soroll de màquines,
fosforescents i música pop.

Seguiré llegint-te, gràcies per donar-me la benvinguda.

Adrià.

T'he llegit un quants poemes i m'agrada molt com escrius. A la vida n'hi han moments bons i no tant bons, es un cicle, morir i tornar a neixer, moments dolents que ens fan ser mes forts i ens donen experiencia, un dia s'acaben i tornem a ser feliços de nou, dies que em anyorat pq erem feliços i quan tornen esperem que encara siguin millors. Petons i segueix escrivint!!

...definint els camins pas a pas, fins abastar-lo.
Un bon poema, ben elaborat, ben construït,, que ens va preparant troballa rere troballa fins a la conclusió final.

Per molts anys!

m'has deixat. T'ho dic de veres. La poesia no és un dels meus gèneres predilectes, però he llegit el títol d'aquesta teua i m'ha cirdat l'atenció, perquè ha sigut com un missatge sublim, com si t'estigueres adreçant a mi, com si m'estigueres mirant als ulls i m'ho digueres. L'estiu és una bona època per renàixer, perquè no veus a la gent que veus tots els dies, fas coses diferents,... I després de llegir el teu poema, em sent amb més ganes de renàixer. I sé que si algun dia em costa més que un altre, sempre podré llegir el teu poema que tant m'ha ajudat.

Moltes gràcies per haver escrit el que has escrit i per haver-ho escrit tan bé.

Petons i una forta abraçada.

Mirrina

Cal haver plorat per poder reneixer. Tornar a plorar, ara, serenament. Entenc cada paraula, cada idea, cada sentiment del teu poema. Gràcies per expresar-ho tan bé. Em sento menys sola. Un petó.

Després d'haver llegit avui em plora el cor, em trobo amb aquest despertar tan meravellós, tan essencial per viure..

A veure si t'hauré de portat tota tu cap els meus preferits!!

Abraçada.

que tens brideshead.
Renèixer? Sí però costa tant! I vos ho feu!!
Mmm, una esperança ofereixes per viure de nou, mmm, tornar a plorar serenament, mmm, genial.
Sou com l'Au Fènix que reneix de les seves cendres, o sense metàfores, reneix de l'experiència acumulada, després de patir, de veure-ho tot negre, des de l'essència d'un mateix resorgeix amb força, amb empenta, sabent que pot tornar a sentir, mmm, renèixer per sentir-se viu altre cop. Elegant, tendre, senzill i tot des de la profunditat de l'ànima!!

De la mateixa manera que li vaig dir un cop, mmm, sóc aprenent ala seu costat, mmm, sou la princesa de la planura de York!!

OhCapità,
aviat salparà!

Com tu be dius, tot te el seu moment.
No se si es el teu cas, pero si es aixi anims i a segui el que es començat.
Una abraçada.

ës difícil en una pàgina com aquesta dir el que vaig a dir...
M'HE QUEDAT SENSE PARAULES!!
Noo crec que facin falta més comentaris.
Felicitats i molyes, moltes gràcies Àngel literari de la guarda.

(M'he oblidat de dir-te... que m'estic posant al dia amb les antigues setmanes dels coments!!)

És ben cert! Els mals moments, les males experiències ens fan aprendre, i ens fan créixer.
És hora de renéixer!!!
Sovint, les males èpoques, ens ajuden a fer un salt, i a veure-hi més clar. Després d'un ensurt, o d'un mal moment, t'adones de moltes coses, i sovint, sense adonar-te'n canvies un munt de coses que et fan diferent, i et fan créixer.

Sembla mentida, però es reneix de les males vivències...

És hora de renéixer! Mai és tard per fer canvis!

Si pots escriure tan serenament, sens dubte és que és el moment de renéixer, perquè pots...
De vegades, la claustrofòbia dels records i de les tempestes de la vida, ens impedeixen avançar i semblem substàncies vitals en tubs d'assaig, sense acabar de sortir...
Però aquestes temporades tard o d'hora s'acaben, i és més: no val la pena arribar a tocar fons, doncs tampoc se'n treu res; després de cada bufetada de la capriciosa vida, el millor és començar al més aviat possible a remuntar el vol (doncs, tard o d'hora tocarà fer-ho...).
I aquesta sensació, la que tu descrius en aquest poema, la de notar que estas disposat a renéixer, que ha arribat el moment en què comences a renéixer, és senzillament fantàstica! Doncs és acarar-te, enfrontar-te a l'embranzida de la vida, ser valenta!

Per cert, has encertat de ple el significat del meu poema, que no és més que una crítica, d'aquí ve el títol "Bala amb perfum de poema", és una crítica camuflada... Els estels són artistes, però és trist que sempre siguin els mateixos el que estiguin allà dalt, això fa que el seu resplendor s'acabi difuminant d'avorriment. S'han de buscar fórmules noves, experimentar, i sobretot aprendre a compartir el cel...
T'agraeixo la sinceritat, i provaré agradar-te més en el proper poema. I espero que sempre siguis sincera!
Una abraçada i fins aviat!

porta un ritme susu, senzill i a la vegada profund... que t´arrastra fins al final d´un sola volada... sense parades... com un fil de seda que teixeis esperança i un futur meravellós en una llibertat esperada...
m´ha agradat moltíssim i escrius amb una finura i elegància excepcionals... poesia pura!!!
felicitats!
un petó i una abraçada!

He llegit el teu poema i ja el títol del mateix m'ha fet recordar un meu... A la deriva d'un mateix (que et poso aquí per a que no m'hagis de buscar). I al llegir el poema en sí, ha trobat que la poesia et dona la meravellosa oportunitat de dir el mateix amb paraules tan diferents... per a tu, pel que significa, per saber de què parles, et regalo el poema. Doncs com vaig posar a la introducció del poema:
-Quan la serenor et guia el camí gens fàcil de la vida, mires enrera i veus com no pots pretendre ser o estar per sempre en un lloc que no és el teu-

Un petó!

"Ancorada a la deriva
d'una badia sense nom;
xarxes de vells
somnis opacs
coralls turqueses
assedegats
d'essència de ponent.

Lleva àncores
mariner de paraules!

Ha arribat l'hora
de les veritats punyents,
de la lluita de titans,
de reinventar-se."

Fa quatre dies, em sentia com tu bé descrius. Les meves hores eren llargues i fosques...ara procuro superar-me dia a dia i sé que també guanyaré aquesta batalla del viure, de reprendre amb serenor, novament la meva vida.
El teu relat m'ajuda tanmateix a fer-ho.
Una abraçada molt forta. Brideshead.
ESPIRAL.

hi ha persones que amb el seu silenci fan mal i no val la pena perdre-hi mes temps. Lo millor es posar les coses clares i dir adeu abans que ho faci l'altre i tornar a viure amb alegria, i deixar als caballers oxidats per les damiselas de diadema floja.
Nosaltres som reines i hem de trovar el nostre rei, que ens está esperant.
Preciosa, no tots els homes son iguals.
Perquè si pensem així, no trovarem al rei de la nostra vida.
Un petonás, guapa, si necessites alguna cosa, ja saps aon trovar-me.

després del emprenyo que he agafat amb el relat sobre l'Arafat, ha estat un plaer llegir-te, m'ha ajudat a reneixer ...

una forta besada

Conxa

Renéixer com la pròpia natura en el temps de primavera, després del llarg hivern de gel i d'ombres. Passem moments en que es difícil veure les coses amb alegria i esperança, però en un moment determinat i sense saber massa bé el perquè i el com, comprens que és hora d'anar endavant i renéixer de nou d'entre els dubtes i les ferides, amb la força que empeny nous dies plens de somriures...
És un poema preciós, molt intens, ple de valentia i l'esperança.
Ja només el títol és un cant a la vida.
Molts petons!