Ermaar (capitol 9)

La Jmec, pensativa, va agitar el foc amb una branca. Em mirava de tant en tant, però no em deia res. En Zeus estava assegut al meu costat, tampoc parlava, semblava que estiguéssim esperant a alguna cosa en especial, tot hi que els tres sabíem que l'únic que esperàvem era que algú es dignes a dir alguna cosa. Finalment vaig decidir-me a ser la primera a obrir la boca.
-Que vol dir Ermaar?
La Jmec va aixecar la mirada, es va apartar un floc de cabells verdosos i va mig somriure.
-Ermaar vol dir final. - va respondre.
-Qui és l'Ermaar? - va preguntar de sobte en Zeus. - Tu has dit que era morta, però l'Alis ha dit que l'Alícia és l'Ermaar... Com pot ser?
En un principi la dona verdosa no va respondre.
-Vosaltres d'on veniu?
-De la Terra. - vaig respondre sense pensar.
-Respon a la meva pregunta, si us plau. - va dir en Zeus.
La Jmec va aixecar la mà per fer-lo callar i va tancar els ulls.
-Les ànimes... - va parlar la Jmec. - Les ànimes poden traspassar barreres infranquejables. - va obrir els ulls. - Poden canviar de món, però poques ho fan perquè ja estan habituades al seu propi lloc. - va somriure.
-Llavors tinc l'ànima d'algú important d'aquí?
Va somriure.
-Sí, però sembla ser que no tens els seus records.
Em vaig mossegar el llavi inferior i vaig mirar en Zeus. Ell va negar amb el cap, preocupat.
La Jmec va agitar el foc una altra vegada.
-Tens la seva ànima, els seus poders dorments, però no ets d'aquí.
Va llençar la branca que feia servir per agitar el foc i va preguntar:
-Cap on us dirigiu?
La veu em va tremolar.
-Cap a la porta del Guardià.
-N'estàs segura? - la veu va sonar indiferent, però hi havia alguna cosa aterridora en aquella indiferència.
-Sí, és el que m'ha dit que fes l'Alis.
-D'acord. - va semblar que les paraules següents no li sortissin voluntàriament de la boca. - Us acompanyaré, no puc deixar que l'ànima d'Ermaar corri perill.