Ermaar (capitol 6)

-


-Sort que hem sortit d'allà. - va dir el noi. - No t'ha fet res, oi?
Jo vaig negar amb el cap. En aquell moment tenia la boca mig oberta mentre observava en Zeus amb aire meravellat.
-Zeus, ets tu?
El noi em va mirar amb els seus ulls negres i va somriure.
-És increïble. - va dir. - Però sí que sóc jo.
-Però tu ets un gos! - vaig cridar.
-És màgia! - això ho va dir amb tota la tranquil·litat del món.
-Però... Però...
-Però què?
-Però tu ets un gos!
Ell va sospirar.
-No canviaràs mai. - va negar amb el cap somrient. - Desprès de tot el que has vist, encara no creus en la màgia?
-Sí, però...
-Però sóc un gos?
El vaig mirar, sabia que era en Zeus, de fet, hi havia alguna cosa en ell que m'ho deia, però no podia arribar a entendre com podien passar aquestes coses.
-Alícia...
-Si?
-Sóc jo... ho saps, oi?
Vaig abaixar la mirada, sí, segur que era la meva petita mascota. Vaig assentir amb el cap. Ens vam quedar callats una estona sense saber que més dir, i llavors em vaig adonar d'una cosa.
-Com és que saps tantes coses d'aquest lloc?
-Que vols dir?
-La màgia i tot això...
Ell va somriure.
-És el que t'ha explicat l'Alis, no sóc sord.
-I per què has volgut marxar tan ràpid? L'Alis ens podria haver explicat més coses...
-Vols que tornem?
Vaig pensar en la pregunta abans de respondre.
-No.
Ell va tornar a somriure.
-Ho havia notat.
Ara vaig ser jo la que li va somriure a ell.
-Doncs ara, mestressa, cap a on anem?
-Cap allà. - vaig dir sense pensar assenyalant cap algun punt que semblava el nord.
Ell va assentir i va començar a caminar, ràpidament jo el vaig seguir. I així va començar el nostre estrany viatge per terres encara més estranyes.