Ermaar (capitol 5)

El remolí girava i girava incessant, en Zeus hi era a dins, però no feia cap soroll, per un moment vaig pensar que potser s'havia ofegat, que potser havia mort per culpa l'Alis, però quan el remolí va desaparèixer vaig veure que en Zeus estava més viu que mai, encara que, estava viu de la manera més estranya possible. Davant meu ja no hi havia un gos ataronjat d'ulls foscos, sinó que hi havia un noi, era una mica més alt que jo, els cabells d'un ros ataronjat estaven despentinats, potser massa, i els seus ulls... uns ulls casi negres amb aquella estranya mirada d'enteniment que tenien tots els gossos. No podia apartar la mirada d'aquell noi.
L'Alis va fer un moviment amb la mà que no vaig arribar a veure i va dir:
-Com deia... T'ajudarà molt més amb aquesta forma humana.
No vaig saber que dir, havia quedat sense paraules.
El noi es mirava les mans sorprès, negava amb el cap, s'acariciava la cara, ...
Però finalment es va decidir a fer una cosa totalment inesperada.
-Va, marxem! - va dir de cop amb una veu bastant ronca.
Es va acostar a mi i em va agafar de la mà dreta estirant-me.
-Però. - es va sentir la veu de l'Alis.
Ell va negar amb el cap i va somriure.
-La meva mestressa ja sap el camí i sap que ha de fer, tens alguna cosa més a dir?
-No, però...
-Adéu!
I en Zeus em va estirar fins a desaparèixer de la vista de la nàiade.