Ermaar (capitol 4)

L'Alis no era com m'havia imaginat al principi. A mesura que la nostra conversació havia avançat el pensament que tenia d'ella havia anat canviant. S'assemblava molt a les sirenes de les històries, potser per la relació que tenien amb l'aigua, s'assemblaven físicament i la seva manera de fer era quasi idèntica. L'Alis tenia una bellesa captivadora, però quan hi parlaves una estona t'adonaves de què hi havia una part fosca en ella, que tot ho feia per una raó molt concreta que mai t'explicaria. I de cop i volta, mentre parlàvem, em vaig adonar de què estava atrapada, ella em podia utilitzar pels seus fins perquè jo la necessitava. M'acabava de donar un plat enverinat i jo l'havia acceptat perquè tenia gana. Els pensaments es van començar a amuntegar en el meu cap.
-T'ajudaré - vaig dir
Sabia perfectament que no tenia cap altra opció i l'Alis també ho sabia.
-Sabia que prendries la decisió adequada - va dir somrient
-Que vols que faci?
-No cal que t'ho digui - va dir ficant-me un dit al front - t'ho ensenyaré
Vaig notar que l'Alis entrava dins de la meva ment o, almenys, m'ho va semblar. I de cop i volta sabia què havia de fer. Un camí llarg, al principi preciós, però el final tenebrós i horrible. El final del món. A la porta del guardià.
-Per què? Per què hi haig d'anar a allà? - les paraules em van sortir de la boca sense ni adonar-me'n i vaig notar que ho havia dit amb por
-És l'únic lloc on es pot fer desaparèixer el mal - va respondre - l'únic lloc on es pot fer acabar la guerra que ha començat
No volia anar a aquell lloc. Tenia la imatge d'aquella enorme porta al cap, una imatge que no havia vist mai amb els meus ulls. Era gran, negra i hi havia dibuixats els signes de la mort. Envoltada de pedres amb formes d'esquelets i monstres. Alguna cosa em deia que no hi anés, però no tenia cap altra opció.
-Hi aniré - la veu em tremolava
L'Alis m'observava. S'havia adonat de la por que sentia cap a la porta del guardià. Una por irracional.
-No hi aniràs sola - va dir
-Que vols dir? - estava confusa
-Has portat algú més amb tu - va dir observant al petit gos
Vaig mirar a en Zeus. Havia estat al meu costat des del principi. Ell va aixecar el cap per mirar-me i va treure la llengua.
-No estaré sola - vaig dir més tranquil·la
-Però així no et pot ajudar - va dir ella
La nàiade es va aixecar de la roca i es va acostar cap en Zeus. Ell va grunyir, però no es va apartar de mi. I de cop el va envoltar un remolí d'aigua. Vaig caure a terra per culpa de la força amb que havia vingut.
-Zeus! - vaig cridar atemorida - que li estàs fent? - vaig dir girant-me cap a l'Alis
-Crec que t'ajudarà més d'aquesta manera - va dir amb un somriure
I aquell somriure em va semblar totalment malèfic.