Enyorança

A la vida els cops sobtats d‘un destí sense compassió sovint ens deixen buits i sense sortida. Però la fragilitat de la vida s’ha de vèncer amb la força de l’optimisme i, si anem a mirar, amb la contundència de les estadístiques fiables. Ara bé, l’optimisme no és precisament el que campa pels teus poemes. Em sobta tanta desesperació: que apaguin el sol, que ja no el necessito; ulls que et ploren quan t’arriba / el despertar maleït, / i no veuen cap sortida / quan és més vida morir.

Així i tot, sempre hi ha un motiu i sol ser una absència “injustificada” i, sovint, fatal. Per què te’n vas tan prompte...?
Tots hem passat per moments així. Si et serveix de consol et deixo el meu crit de desconcert i de disconformitat davant la pèrdua d’un bon amic, ara farà uns dotze anys.

¿No és llei de vida
que el sol es pongui i que la nit caigui
damunt de la vesprada?
Per què te’n vas
just a les postres, quan ja era a punt
la nostra sobretaula?
[...]
¿No és llei de vida
que els fruits madurin quan l’aura freda
conclou la temporada?
Per què t’allunyes
si la saó remulla els solcs
de la llavor fruitada?
[...]
¿No és llei de vida
que el nen menut creixi al seu temps
i arribi a l’edat sàvia?
Per què has privat
la teva gent i els teus companys
de la teva paraula?[...]

Ser capaç d’escriure quan els sentiments dolorosos ens tenen atrapats, és un gran què.
M’agrada com escrius i, sobretot, l’enorme doll d’humanitat que aboques als teus escrits.

Raül

enyorança i més enyorança és el que traspua aquest sentit poema.
M'han encantat aquests versos :" Que apaguin el sol que ja no el necessito
doncs el que em fa falta és la teva escalfor ".
Molt bell i tendre . Felicitats !
Una abraçada, magalo.