Entre l'oblit i les mirades

I quan se't dibuixa aquell somriure estrany a la cara, ple d'incertesa i esperança, no puc evitar que alguna cosa dins meu trontolli. I és que feia molt temps que m'esperava, m'esperava a mi mateixa per sortir d'aquesta impuntualitat que m'acompanya i m'acarona als vespres. I és que quan et miro, tinc ganes de tu, de sabre que s'amaga rere aquella mirada, de conèixer els racons del teu cos i escoltar els teus sospirs a l'alba. Tal vegada es degui a l'ambigüitat de les teves paraules, als sí i als no que han acompanyat les nostres xerrades; tal vegada sols sent curiositat per llevar-te la roba i estendre-la al terrat...