ENTRE DOS LLUSTRES

ENTRE DOS LLUSTRES

Cada segon em noto més enterc
i gairebé ja no puc moure els dits.
El meu bleixar s’alenteix amb prestesa,
i encara sort: no voldria percebre
el sotragueig camí del cementiri.

Fins al darrer moment visc en el dubte
car no sé si vaig fer bé demanant
l’enterrament colgat a sota terra
entre esquelets que em guaitaran sense ulls.
La veritat, el foc em feia por
i vaig pensar que la cremor seria
massa cruel si el cervell pervivia.

L’enterramorts m’encapsa amb molta cura
i ja soc dins del meu nou habitatge,
un pis estret igual que fet a mida:
l’estoig final on viurà la memòria.
En un costat, hi vull la teva foto,
i sobre el pit, la rosa que em dugueres
quan amb esforç els ulls encara et veien.

I tot del tot, de dalt a baix cobert
amb els colors sublims de l'estelada.
No he arribat a temps, i prou que em pesa:
la llibertat, com jo, resta a les fosques.