EL MEU PAÍS: EL MEU INFERN

Tots tenim un infern. O uns quants, com en Rimbaud. Cal aprendre a conviure-hi i apreciar-los, és l'única manera de poder tindre vida fora teu. Encara que si ho penses fredament, aquí dins, dins teu, potser sí està molt bé.

Molt bon poema .

Un poema molt inspirat sobre "el teu país" i si és també "Infern", què faries sense el teu país? Amb molt rítmica t'has concentrat.

(Publicar en dos dies un altre poema, et nota que t'autovalores a tu mateix, seguit, seguit. És convenient editar de deu dies en avant. Això m'ho va aconsellar un altre relataire i és així. Jo espere, igual que aquell relataire tres setmanes, per si em comenta algun relataire més) (Espero que entenguis el que t'explique). (Aquell relataire a més a més, publica un poema al mes. Perquè sàpies com són les persones. Cadascú és un món). (L'últim poema teu editat, te'l comentaré demà).
Gràcies per compartir les teues reflexions.

Cordialment.

Si aquest foc interior és qui va cremant el nostre temps, poc hi podem fer, tan sols bregar amb les flames perquè no ens cremin, també, la il·lusió.
Preciós poema.
Ens llegim!

va perdent força a poc a poc, el desesper no dona treva. Així i tot, l'ànima i els sentiments, ningú ens els pot arrabassar i sempre seran nostres. Potser un dia, no llunyà aquest cremall s'apagarà. De vegades els somnis es fan realitat. No perdem l'esperança.

Rosa.