Entranyable asfalt

M'agrada mirar al carrer a través del vidre del menjador, a mig matí, quan la llum és clara i el fred em rosega les orelles i la punta del nas.

I de sobte me n'adono que el que veig és meu, sóc jo, aquelles teulades, aquella bastida, aquelles escales i la plaça Virreina; ho he vist cada matí del món.

Compte, no respiris tan fort que el vidre s'entela i s'emboira la imatge que segons abans era tan nítida. Però si em poso de puntetes puc seguir observant la ciutat que m'he fet tan meva, i veig algú que treu el cap per la finestra, i un paleta que encimenta la façana, i una noia que avui ha decidit pujar al terrat per apreciar millor els colors del dia.

I, tot i això, segueixo sent jo, tot el que veig és part de mi i m'estimo cada linia del dibuix que tinc grabat a la memòria de l'skyline que sempre ha estat allà.