Ens tornarem a veure...

Un dia, de no molt bon temps, et vas aixecar amb una sensació diferent.
Ja feia mesos, o a la millor anys, no ho sé, que ja estava dintre teu, però, aquell dia va ser diferent, pel simple fet que els metges t'ho van diagnosticar.
No recordo, ni em fa molta gràcia recordar, si ho vas saber al moment o va ser la tia la que t'ho va dir, però sí que tinc clar que tu no eres tonto.
Dia rere dia t'adonaves que cada dia podies fer menys coses que el dia passat, però tot i així, no et rendies, seguies lluitant i amb el teu somriure únic.
Recordo els últims mesos, després d'entrenar, venia a veure't i a estar una estona al teu ordinador.
Recordo, també, com gaudies veient que jo estava contenta a l'ordinador fent el "mec" i tu, assegut al sofà, sol i mirant la televisió, esperant a que ella arribés de treballar perquè tu ja no podies.
Tot i així, sabent tot el que et podia passar, que al cap del temps va passar, tu seguies lluitant i amb ganes de seguir endavant sempre...
Em donaves moltes ganes de viure, em vas ensenyar el que era riure, el que era la comprensió, el que és l'amor i el que és la tristesa de perdre una persona com tu...
Per això i molt més, ara em sento buida, com si em faltés una grandiosa part de mi, en realitat, em falta, perquè tu ja no hi ets, ja no puc veure't i ja no pots donar-me aquella dosi d'energia que em donaves en sols observar les teves ganes de tot...
Em fas molta falta tio, no puc seguir endavant sense tu...
t'estimo i mai deixaré fe fer-ho...
Gràcies per les teves paraules envers a mi...
mai les podré oblidar, ni a elles, ni al teu somriure, ni a la teva olor, ni a la teva mirada... ni a tu.
Gràcies perquè sé que físicament no estàs aquí, però també sé que mai em deixaràs sola.
Jo ja m'entenc...