Encadenat a la soledat

Un relat de: Cris Pradillo
Ell seu. Seu cansat a la barra d'un bar on pareix que no passen les hores. Les hores del seu aniversari on ningú s'ha dignat a enviar-li una felicitació. Una felicitació, simplement demanava això, recordar que algú l'estimava. Estimar, quanta simplesa i alhora complexitat existeix dins aquesta paraula. Les paraules a vegades tenen massa importància, en aquells moments a ell li bastava una mirada de complicitat. Una complicitat que feia anys que havia perdut amb el món. El seu món on tot girava massa aviat com per viure. Viure una vida plena de somnis acomplerts, plena de desitjos per aconseguir, i ara, ara estava sol. Sol en un bar brindant pel seu aniversari i per la seva soledat. I aquella soledat acompanyada d'angúnia no se la desitjava a ningú. Ningú es mereixia la desesperança, l'apatia dins la seva vida, així doncs, agafà el sotagot i hi escrigué aquelles paraules que ell hagués volgut escoltar: "La soledat no existeix, no et conec, però m'importes". Importar-li a algú era el seu desig, sí, era el que demanava pel seu aniversari, era allò que volia per a ell.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer