Enamorat

Li va enretirar els cabells de la cara i va somriure, era preciosa. Amb l'altre braç la va agafar per la cintura i la va apropar una mica més cap a ell, volia tornar a sentir l'escalfor del seu cos, volia estar tan a prop seu com fos possible. Ella s'hi va arraulir més a prop i va recolzar el cap sobre el pit d'ell. Era un d'aquells moment en que les paraules eren innecessàries, en que les seves ànimes estaven en sintonia i amb un sol moviment es podien entendre. Va amagar la cara entre els cabells vermells d'ella, l'olor del seu perfum li va omplir els pulmons, i es va preguntar com podia arribar a estimar-la d'aquella manera, com podia desitjar que aquell moment no acabés mai, com no podia concebre la vida sense aquella dona que havia passat de viure en els seus somnis a la seva realitat. Va deixar anar un sospir anhelant. Ella va apartar la cara i el va mirar amb aquells ulls blaus que, des de la primera vegada que els havia vist, tenia clavats a l'ànima. Ella va fer un somriure tímid i ell no va poder aguantar més. Amb una mà va fer que aixequés una mica més el cap i la va besar suaument. Aquell bes suau a poc a poc es va anar convertint en un petó ple de passió en que ell hi va abocar tot l'amor que sentia. I en el moment de separar-se ell es va sentir buit per dins, perdut. Va poder escoltar la respiració profunda d'ella, va poder veure com les seves galtes envermellien i la brillantor que feien els seus ulls en observar-lo. Ell va tenir unes ganes irrefrenables d'abraçar-la, i la va abraçar. La va agafar entre els seus braços i es va quedar quiet, volent que aquell moment no acabés mai, mentre sentia l'escalfor del cos d'ella tan a prop seu com podia. Ella va aixecar el cap fins que els seus llavis estaven a tocar de l'orella d'ell i va dir amb una veu tan tendra que li va desfer l'ànima.
-T'estimo.


El cop va ser tan brutal que casi es va menjar la taula.
-Vols deixar d'escriure? La classe ja s'ha acabat!
Ell va aixecar el cap i va mirar al seu amic, tenia raó, feia pocs segons que havia sonat el timbre.
-Va, que tinc ganes d'anar a dinar!
Ell va assentir, va mirar el full que havia estat escrivint durant la classe i va sospirar, tot el que hi havia allà escrit no passaria mai. Va arrancar el full de la llibreta i se'l va mirar durant uns segons abans de rebregar-lo i ficar-se'l a la butxaca dels pantalons.
Va aixecar-se i va seguir al seu amic cap a fora de classe, però la seva mirada es va aturar en l'esquena d'una noia que reia mentre parlava amb les seves amigues, aquell dia portava els cabells vermells recollits en una cua, la veritat és que li quedaven molt bé, ella es va girar gust en el moment oportú per veure com ell la mirava, va somriure i els seus ulls blaus van brillar.
-Va! - va cridar el seu amic des de la porta. - Vens o que?
-Ja vinc, ja vinc.


Quan ell va arribar a casa va treure el paper arrugat dels pantalons, el va allisar tan bé com va poder i el va guardar en un calaix, tot pensant que potser algun dia allò seria possible.