En Vallès

Amb una bata blanca plena de sang aigualida i heterogènia anava tallant les costelles amb cara d'esforç i desgana. La greixosa corpulència no el deixava moure's amb naturalitat. De la mata de cabell enganxat i cerós en naixia un rierol de suor que descendia pel front fins arribar al nas, on se separava del cos i queia en picat com una cascada d'aigua tèrbola i salada fins impactar contra un tros de carn vermella. Un cop allà, era absorbida com una gota de cafè sobre un marrofí de sucre.
Embolicava les costelles en un paper molt blanc -ben aviat tenyit-, i col·locava el paquet sobre la balança amb moltes dificultats tot articulant sons més propis del bestiar boví.
Després lliurava la peça a la clienta intentant somriure. Mostrava les seves genives rosades, que acabaven amb unes dentetes petites i esgrogueïdes que hi tenien adherit un tros de pell de fuet.
Abans de continuar amb la feina es gratava les aixelles, arrufava el nas i esbufegava fent trontollar uns llavis carnosos i pàl·lids.
Quan era l'hora de plegar penjava la bata i es posava la rònega parca de pana; sortia al carrer i caminava toscament fent dansar el ventre com si d'onades d'un mar marejat es tractés. Els plecs de carn que li envoltaven tot el cos semblaven tenir vida pròpia.
Tornava cap a casa tot observant el seu voltant. Un plegat de cases velles i descuidades amb els sòcols esmicolats i en consonància amb les voreres, també malmeses per la falta de manteniment que li causaven una gran ràbia. No podia suportar que el poble de la seva ànima, allà on havia nascut i on s'havia criat fos la vergonya de la contrada. S'avergonyia de si mateix i d'allà on vivia. Sentia que la pudor de suor rància i tancada que desprenia el seu cos era una agressió que corrompia la puresa de l'aire. S'imaginava darrera d'ell un rastre de males olors que el perseguien per tot arreu. I de reüll anava mirant enrere per comprovar que no feia mal a ningú. Els carrers eren fets de còdols irregulars però d'una extrema bellesa. A la una del migdia es podia sentir l'olor de les herbes que cremaven els pagesos arrossegada pel vent i amb una mica de sort veure el fum que trencava un cel blanc i uniforme. Això el feia content.
Continuava caminant. Al passar pel costat del taller tèxtil, acompassava els seus passos amb el soroll estrident i repetitiu de la maquinària. Les dues germanes de Cal Xarric treien el cap pel principi del carrer, i de lluny ja se les veia murmurar. Dos personatges esperpèntics que ningú podia posar en dubte els seus vincles familiars, doncs eren fetes pel mateix motlle. De cabellera desnutrida i artificial, eren una oda a les pròtesis. Les dues amb dents postisses i cadascuna amb una crossa al braç. El seu caminar corbat amb el mateix angle entre cames i esquena produïa un efecte visual gairebé artístic. De lluny semblaven una sola persona amb dos caps, de prop es diferenciaven guardant una perfecta simetria.
Cada vegada, les paraules encadenades i solapades de les Xarriques es confonien més amb el soroll del taller. S'anaven acostant i estava clar que la següent víctima de burla i escarni que portaven aquells mots seria ell. Just en el moment de creuar-se, es produia un silenci hipòcrita, acompanyat d'un somriure plàcid i irònic. Les paraules eren substituïdes per una mirada a duo que podia resultar encara més insultant.
En Vallès desitjava arribar a casa.
A casa no l'esperava ningú. Vivia sol. Sol però amb la seva tristesa.
En arribar va deixar la parca al penja-robes, es va treure la camisa i va anar cap a la dutxa. Li agradava dutxar-se amb l'aigua bullint. S'ensabonava el cos amb molta intensitat intentant tornar a néixer. No volia recordar el matins. Li agradava sentir-se net i es posava tanta colònia que originava una atmosfera d'olors confuses. No estava còmode.
L'amor pel seu poble, el qual no el corresponia, era suficient perquè la seva vida tingués un sentit. L'odi i el rebuig que sentia per si mateix era tant fort que absorbia qualsevol amor.
Aquella tarda va prendre una decisió de la qual mai no se'n va poder penedir.

Al cap de dos dies només van anar a l'església quatre persones. El mossèn, un escolà i les dues Xarriques, que entre plors i brams recordaven a Vallès com el pobre carnisser solitari que fou.