El diluvi

El cel estava molt ennuvolat, semblava que la terra estes coberta per un vel negre que no deixava passar ni un raig de sol. Les fulles dels arbres, espantades, alertaven amb el seu soroll que s'acostava una adversitat.
Donava la sensació que els núvols descendien i comprimien el poc aire incorrupte que quedava. La sensació d'ofec era tal que semblava que les cames comencessin a tremolar.
De sobte, vaig sentir com una cosa humida queia del cel i impactava en el meu nas. Arronsant el front vaig aixecar el cap i vaig mirar cap amunt. Els actes reflexos dels meu músculs oculars van evitar que em caigués una altra gota a l'ull. Una gota que va sortir rebotada cap al terra.
Sense deixar d'arrugar el front vaig mirar cap al sòl i vaig veure com la gota es movia. Semblava un peix agonitzant fora de l'aigua.
No era un peix.
No era una gota.
Era una E.
Una lletra E que arquejava el pal horitzontal de sobre i feia saltirons a un centímetre de terra.
La vaig agafar amb molt de compte; ella es va deixar de moure i romania immòbil a les meves mans.
Mentre jo la mirava amb delectança i sorpresa, tres objectes voladors no identificats queien del cel precipitant en una zona pròxima a mi.
Vaig anar corrents a veure què eren. Volia saber si també eren lletres.
I fou el resultat desitjat. Eren una A, una R i una M. Quan tot just em gratava el cap i m'exprimia el cervell intentant deduir el per què de tot plegat, va començar el diluvi.
Un xàfec de lletres que queien en tromba i colpejaven el meu cap començava a cobrir el meu voltant amb cadàvers de grafies innocents. Tot just van passar 30 segons que el cel s'esclarí. Els primers raigs de sol incidien amb precisió com a ganivets sobre la superfície terrestre. En contacte amb la llum, les lletres s'anaven fonent mentre jo anava fent cops de cap frenèticament de costat a costat intentant trobar una resquícia de vida.
Al fons, sota un arbre vaig sentir com un sorollet de passes cuitades. M'hi vaig acostar i vaig veure unes quantes lletres esporuguides que perseguien l'ombra. Em vaig treure la samarreta i les vaig protegir del sol amb ella.

S'anava fent fosc i jo encara estava de quatre grapes, cansat de sostenir la samarreta estirada de mà a mà com si fos un porxo.

Quan la foscor i el silenci es van establir definitivament, les lletres es van començar a moure.
Necessitava explicar tot allò, vaig girar-me per veure si trobava algun ésser humà com jo per a poder contar aquella història.

Quan vaig tornar a mirar les meves lletres, aquestes havien format una paraula:




G R A C I E S




Vaig somriure.