Grisor

Un relat de: Monty

L'home del temps (que no era l'Alfred Rodríguez Picó) vivia en la casa més grisa del carrer més gris de la ciutat més grisa del país més gris. El temps que feia en aquell país gris...era gris. Cels encapotats durant anys i panys, pluja - molt de tant en tant - i sol tímid rera capes i capes d'aigua grisa.
A l'home del temps no li agradava gens el gris, tot i així amb els anys s'hi havia anat acostumant...
Temps al temps, deia l'home del temps, algun dia el sol tenyirà de colors aquesta ciutat.
Però el temps - digues-li capritxós - s'entossudia en la seva grisor.
Un bon dia (un dia gris) l'home del temps va decidir donar-li un cop de mà al temps.
Va entrar a la biblioteca grisa i es va documentar (podia ser un home de recursos si volia).
Finalment, al cap d'uns quants dies va semblar-li que havia trobat el que buscava. Es va tancar al taller i va treballar durant moltes hores (totes elles grises, evidentment).
L'endemà, nerviós, amb el bolígraf ballant-li entre els dits, l'home del temps va anunciar un sol espatarrant durant el telenotícies de màxima audiència.
Una senyora grisa va dibuixar un somriure vermell als seus llavis a l'altra banda de la ciutat.
Aquella tarda, multitud de curiosos es van congregar als estudis centrals del canal on treballava l'home del temps.
A 2/4 de 6, la metxa del coet es consumia, a tota pastilla, sota la mirada incrèdula d'alguns.
El coet s'enlairà, valent, i va desaparèixer entre els núvols
...
un gran espetec
..
Res
...
No encara
...
gris
...
...
gris
...
gris.
La multitud es va dissoldre i l'home del temps es va quedar en un racó gris, sota la mirada atenta d'un somriure vermell.
De sobte, però, tot va tremolar i un gran llamp va retallar el cel de sobre la ciutat. Els núvols es van anar enfosquint i el gris va desaparèixer. El negre es va apoderar de la ciutat.
Va ploure durant 30 dies i 30 nits i l'home del temps, en el seu racó negre, tot xop, es preguntava -una vegada i una altra- perquè carai havia d'haver llançat aquell coet.
L'home del temps, va aixecar els ulls de terra i va veure, sota la pluja negre, un mosaic de paraigües de colors. Ho va entendre.
En antena, amb un somriure vermell als llavis va tornar a anunciar un sol espatarrant.
L'endemà al matí els núvols s'havien trencat, el cel blau s'escolava per cada una de les finestres de cada una de les cases del país.
Dalt del terrat, un home del temps, parlava amb el sol.

Comentaris

  • ja que hi som...[Ofensiu]
    març | 26-01-2005 | Valoració: 8

    ...au, miraré de comentar-te els pocs relats que em queden. Com sempre em sorprens. Bé, no pas ara, perquè ja havia llegit aquest relat. Em refereixo a la originalitat dels relats que publiques. No sé si hi ha un rerafons molt profund darrere aquestes línies, però en qualsevol cas, el que jo n'he extret és que el senyor del temps no perd l'esperança i lluita pel seu objectiu. Tot i que sembla que el relat acaba bé perquè els colors brollen, al final, res...gris, altre cop. Però de fet, si ho va aconseguir una vegada...per què no tornar a intentar-ho?

    Apa, noi, una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Monty

Monty

22 Relats

75 Comentaris

37567 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Biografia:
Sóc del 82. Sempre m'ha agradat escriure i aquí m'han donat la possibilitat de publicar els meus relats.
Escric allò que em ve de gust, quan em ve de gust i com em ve de gust. Espero que el vostre gust, lectors, s'apropi al meu i pugueu llegir i disfrutar dels relats.

Apa doncs...

vitomonty@hotmail.com